Malgrat no disposar (per ara) d’un gran aparador massiu en forma de festival, Manresa està prou ben considerada com a plaça propícia per a la industria musical del país.
Pianista, autor de 540 composicions, és intèrpret de música i amant dels concerts. Als estudis superiors de música clàssica hi afegeix el títol superior en l’especialitat de Jazz a L’ESMUC, l’any 2010. Professor de l’Esclat, l’Escola de Música d’Artés i l’Escola Primària de Fonollosa, ha obtingut els premis d’honor d’Harmonia, del Conservatori Professional de Música de Manresa, el segon premi d’interpretació al Concurs Arjau de Barcelona i el primer premi Ciutat d’Igualada de composició musical Paquita Madriguera, per l’obra simfònica Laberint Enigmàtic.
Una muntanya de sal que creix malgrat la pluja. Sediments marins que emergeixen per formar muntanyes. Estalactites i estalagmites. Coves de barreres d’esculls coral•lins fossilitzats. Plecs de l'escorça terrestre que revelen estrats antics al seu nucli. Jaciments salins i minerals. Finestres al passat de la Terra. Testimonis de quan Manresa i la Catalunya Central estaven submergides en un mar i de la seva transformació a causa de l’enlairament dels Pirineus. El Geoparc Mundial de la Catalunya Central, pioner al país, preserva i divulga una rica col•lecció d'indrets emblemàtics i tresors naturals.
El número d’abril de 1999 de la revista publicava el reportatge central Manresa envelleix i exporta població jove, de Marta Canellas i Cristina Matamala.
És un dels vials més antics i ja el trobem documentat amb el mateix nom al segle XIII. Els testimonis del pas de sant Ignasi de Loiola hi són molt presents, hi han nascut personatges importants, sovint en cases benestants, amb tines i cellers que aprofitaven el desnivell del carrer. La 67a Innocentada portava el nom de Sobrerroka 13 i abordava el tema de l’ocupació. Ho feia en clau d’humor, però aquest és un dels problemes que pateix el carrer, juntament amb la crisi del comerç, a causa del desplaçament del centre cap a altres indrets de la ciutat.
Avui no ho discuteix ningú: a la ciutat, els arbres són una font de salut i benestar. Parlem dels arbres als parcs, és clar, però també dels dels carrers. Plegats, milloren el clima urbà, la qualitat de l'aire i ens fan la vida un xic més agradable. Manresa en aquest sentit sembla progressar adequadament. Si l’any 1989, Ramon Ferrer Bolasell a Els arbres a Manresa —accèssit al premi Oms i de Prat d’aquell any— xifrava en 6.229 els arbres a la ciutat, avui la xifra s’eleva fins a 33.399. Ferrer, a més, establia una ràtio de 10,29 persones per arbre, a partir dels 64.155 habitants d’aleshores. Avui, arrodonint als 80.000 habitants, tindríem un arbre per cada 2,4 persones. Aquests nous 27.000 arbres guanyats il•lustren la millora al llarg de quatre dècades d’ajuntaments democràtics, però la xifra encara hauria de continuar creixent. Fins al dia que a Manresa no comptem el nombre de persones per arbre sinó el nombre d’arbres per persona.
El número de gener de 1999 de la revista publicava el reportatge central El nucli antic lluita per superar la degradació, en un moment en què la societat municipal Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa SA (Forum) s’havia proposat potenciar la rehabilitació del barri vell, amb intervencions directes i mitjançant ajuts a particulars.
Manresa i el seu entorn han estat víctimes de diverses catàstrofes importants al llarg del segle XX. En aquest reportatge deixem al marge les pandèmies que ara tenim tan presents, tot i que cal remarcar la importància d’altres epidèmies estudiades per Soler i Cornet; abans del segle XX, el còlera havia provocat a Manresa més de 1.800 defuncions i la tuberculosi causava fins al 10% de la mortalitat a la ciutat les dues primers dècades del segle. La més important, però, va ser la grip de 1918 i 1919. Les catàstrofes es poden classificar pel seu origen, natural o humà. Les primeres, amb l’excepció dels terratrèmols, es relacionen amb el temps i el clima, com les grans nevades, glaçades, ventades, les inundacions o els incendis forestals, i s’estan agreujant en el segle XXI amb el canvi climàtic. Les catàstrofes causades per les persones s’han produït en dos grans àmbits, el laboral i el del transport, i amb l’augment de les regulacions i de la seguretat haurien d’anar a la baixa en l’actualitat.
El número de desembre de 1998 de la revista publicava el reportatge central, Laia Olivé, sobre el nou model de policia comunitària que l’Ajuntament volia introduir, arran de les reivindicacions de veïns i agents.
La intervenció dels bombers locals havent de sufocar focs i els ingressos dels ferits en diferents centres sanitaris de la ciutat, però, testimonien diversos incendis industrials tant a Manresa com a la resta de la comarca, que repassem en aquest número.
05/12/2023
El conseller Campuzano durant l'acte de presentació de la inversió social amb fons Next Generation EU a Manresa | Departament de Drets Socials
En una societat cada vegada més necessitada d’estímuls positius, la pràctica artística –en les seves diverses expressions– s’ha convertit en una eina de treball especialment idònia en la preservació de la salut psíquica i social.
El número de novembre de 1998 de la revista publicava el reportatge central, de Joan Barbé i Carles Claret, sobre la resposta popular a les campanyes de solidaritat a favor dels damnificats per l’huracà Mitch.
Parlem d’una sèrie de tècniques que utilitzen l'art com a mètode terapèutic per abordar dificultats emocionals, trastorns de comportament, discapacitats físiques o mentals, trastorns neurològics o malalties físiques.
31/10/2023
La plaça Major amb el president Francesc Macià al balcó , el 7 de juny de 1931. | Josep Maria Sagarra i Plana (Arxiu Nacional de Catalunya).
Ens hem acostumat a veure les imatges del passat en blanc i negre, mentre que el color ha esdevingut sinònim de contemporaneïtat. De fet, la fotografia en color no es va popularitzar fins al darrer quart del segle XX. Però és evident que tots els episodis històrics que la fotografia havia permès recollir fins aleshores no havien succeït en una escala de grisos. Ens atrevim a reviure-la? Des d’El Pou de la gallina hem provat de posar-hi color. Som conscients que la tria és parcial i que no tothom aprovarà aquesta intervenció tècnica, però hem gosat seleccionar deu imatges de la ciutat al segle XX, amb les multituds com a fil conductor. Les hem triades i després acolorides mitjançant els nous processos d’intel•ligència artificial, i el resultat és una visió sorprenent de la història de Manresa. Al capdavall es tracta d’unes fotografies que potser ja havíem vist d’altres vegades però que ara se’ns fan singulars, a tot color. Al darrere, hi batega la ciutat al llarg de cinquanta anys, des de la inauguració del Kursaal el 1927 fins a la visita del president Tarradellas, l’any 1978, aleshores que semblava que tot tornava a ser possible.
Quan l’any 1987 la revista es va publicar per primera vegada ja ho va fer amb la voluntat de ser un mitjà d'informació i opinió. Un espai de debat que afavorís la reflexió local amb noves idees i també amb un punt d’humor. Al cap de 400 números podem parlar d’un renovat miracle ignasià: El Pou de la gallina ha sortit puntualment cada mes i, tot i que no sempre hem aconseguit encertar-la —les idees costen, l’humor és fràgil— la voluntat hi ha estat de manera innegable. I Manresa ha anat fent el seu curs fins al punt que, mirant aquell 1987, bé podem dir que la ciutat no és la mateixa. I per repensar aquests anys i posar la mirada en el futur hem demanat deu col•laboracions que ens hi acostin. Us convidem a capbussar-vos-hi malgrat saber que el conjunt sigui per força incomplet, perquè volem afavorir la reflexió a l’entorn de Manresa. Si els primers 400 números del Pou ens hi han acostat una mica, ja ens donaríem per ben pagats.
