Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
TEATRE. El dramaturg manresà Esteve Soler va presentar, a la Sala Petita del Kursaal, 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l'amor'. La trilogia ha estat traduïda a 9 idiomes (anglès, francès, alemany, castellà, grec, italià, danès, romanès i txec), i gairebé 40 directors l'han representat en països com Alemanya, Estats Units, França, Suïssa, Àustria, Grècia, Veneçuela i Xile.
Amb els Contra Esteve Soler pretén fer una crítica, un retrat sincer de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. Una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l'amor en un producte; estimem, som egoistes o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l'amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.
Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb què brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica, ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.
Cartell de 'Contra l'amor'
La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia "low cost". Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música –tot un recopilatori de cançons d’amor–, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.
Els quatre actors de 'Contra l'amor': Eva Cartañà, Dani Arrébola, Guillem Motos i Laia Martí
