Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA-TEATRE. Ha arribat a Manresa, al Kursaal, un dels èxits de la temporada teatral catalana, la comèdia francesa
'El nom', dirigida i interpretada per
Joel Joan, en una versió catalana del dramaturg Jordi Galceran de l'original dels francesos
Matthieu Delaporte i Alexandre de la Petellière. La comèdia funciona, fa riure, però ni és tan descarnada com s'ha dit ni toca la sang que mulla el context actual. Riure per evadir-nos ja està bé si el que volem és dormir tranquils. Avui hi ha la tercera sessió a les sis.
Dos companys d'antigues batalles: Joel Joan i Lluís Villanueva. Foto: Grup Focus
El nom planteja una situació aparentment intranscendent i rutinària de la vida: un sopar d'uns amics de sempre, amb germans inclosos, en què es posa de relleu com una broma, tot i la seva mala fe, pot fer aflorar una sèrie de ressentiments covats rere els anys i els somriures. Així, el sol fet que en Vicenç –un jove d'uns trenta anys, arrogant, despreocupat, egocèntric i més llest del que vol fer creure (evidentment,
Joel Joan)– volgués anomenar Àdolf al seu proper fill provoca la ira i una discussió molt encesa amb en Pere (
Xavi Mira), el marit de la seva germana, un acadèmic de la literatura que repeteix, d'una manera pedant, que coneix "l'abast complet del sentit de les paraules" i que veu en el nom una clara referència a Hitler, cosa que troba intolerable.
I apareix en Claudi (
Lluís Villanueva), trombonista de l'Orquestra Nacional, l'amic de tots, afillat des de petit a ca la Rosa, la mare d'en Vicenç i la Isabel (
Sandra Monclús), un músic sensible, apocat, reclòs en si mateix, mesurat fins a la desesperació. Lluny de fer de contrapès per alleugerir tensions, li agrada merdejar com qui no vol la cosa. La broma d'en Vicenç, quan encara no ha arribat la seva parella, l'Anna (
Mireia Piferrer), va agafant proporcions descomunals fins al punt que quan ella fa acte de presència s'ha creuat una línia de malentesos de la qual ja no hi ha marxa enrere. I és que a vegades les bromes més innocents ens enfronten a les veritats més colpidores de les relacions.
En aquesta comèdia apareixen temes constants en l'home: les enveges en el si de l'amistat, els draps bruts familiars que val més no dir, les relacions sexuals no només extravagants sinó mal vistes i, potser el més interessant, que el masclisme no és exclusiu de certes capes de població pobres o incultes. Temes que deuen preocupar sobretot a unes
classes acomodades que no pateixen la crisi amb escreix.
El nom té la virtut d'haver provocat les rialles constants allà on ha anat, també a Manresa, a resultes d'uns diàlegs elèctrics, que s'adequen a uns personatges amb ganes de provocar l'adversari cada mig minut. Un ritme frenètic que, a voltes, però, no evita que l'espectador pugui sortir de l'obra i pensar que el que veu té un punt de descoratjador, d'intranscendència. De
comèdia per riure, però per no pensar gaire. És cert, hem rigut amb cada restada de tennis, però el problema és que t'adones que la intenció primordial dels diàlegs intel·ligents –en bona part gràcies a la versió de Galceran– és només fer-nos riure com animals. No s'hi tracten temes amb gaire profunditat, la veritat. El que hem vist podria haver estat un bon capítol de
Plats bruts, i potser sóc un romàntic, però del teatre n'espero una mica més.
'El nom' és una obra aparentment coral, però en Vicenç pren, en el fons, el protagonisme. Foto: Grup Focus
De fet, si ens posem primmirats, ens adonarem que
El nom fa un tractament més
light, menys ombrívol i àcid, de les convencions socials i mentides subjacents en les relacions de parella que no pas el dels millors representants de la comèdia burgesa de casa nostra: des d'un
Civilitzats, tanmateix de
Carles Soldevila, fins a
Ball robat, de
Joan Oliver. Al seu costat,
El nom és d'una ingenuïtat i intranscendència inquietants al segle XXI. Sembla que, com insinua el final de l'obra, ens vulgui dir, amb ressons lampedusians, que tot canvia per restar igual. En el fons, no posa el dit a cap nafra. No cal ser didàctic, però hi ha obres d'aprenentatge que són molt més interessants. No és una tragicomèdia. És, a voltes ho sembla, una comèdia d'embolics. Sóc conscient del que implica aquesta etiqueta: superficialitat en el contingut, importància en les rialles que generen els diàlegs. Valor immediat, una obra que no queda. Tres sessions a Manresa. Suficients.
Sobre el teatre de casa nostra, avui
El nom és una obra que, per bé que molt blanca, està molt ben construïda per arribar a una audiència comercial. Una comèdia psicològica en què no hi ha cabuda de cap de les problemàtiques conjunturals i d'època que ens atenallen com a societat, ja no catalana, sinó europea. Joel Joan debuta com a director de teatre en una obra poc compromesa, diguem-ho d'una vegada, cosa que ens sorprèn venint de la seva direcció cinematogràfica de
Fènix 11*23. És com si s'hagués volgut fer perdonar, o com si reconegués que ell no val més que per a les comèdies de sempre.
De ben segur que molts no entendran la crítica d'avui si no afegeixo aquestes notes –molt generals– sobre les tendències del teatre català actual. Del que em queixo no és de l'obra en si, és que les nostres escenes semblen flotar
al marge de les grans problemàtiques del moment. No demano que es facin pamflets polítics, com semblen algunes pel·lícules, sinó que els dramaturgs catalans, per molt cosmopolites i traduïts que vulguin ser, obrin les portes a la realitat. Que se'n deixin amarar fins que no en puguin absorbir ni una gota més. Alguns crítics i acadèmics, com
Francesc Foguet, reclamen més compromís. Jo també.
En el temps en què som fer una obra com
El nom és d'un conformisme i conservadorisme flagrants. S'aposta per aquesta obra perquè ha estat un èxit a França i al món, un
best seller del teatre. ¿L'haurien portada si digués coses que provoqués la picor a més d'un? Que parlés de desnonaments, dels bancs –en aquest sentit és interessant precisament l'obra de
Galceran El crèdit (2011)–, de la bona colla de persones que remenen les escombraries per vendre's alguna cosa, de la situació política de canvi democràtic i nacional... El públic manresà no hi té accés, a aquesta mena d'obres. La llàstima és que a Barcelona tampoc no en fan. Vivim en una era de
noucentisme cosmopolita? Ja en començo a estar fart de teatre-evasió.
