Fa temps que penso que la suposada Transició espanyola és (és, perquè encara va tibant) o en tot cas va ser (en cas que parlem en termes històrics pactats) una mera cortina de fum inexistent; una transició de vencedors i de vençuts, un procés del franquisme a la pseudodemocràcia; un procés amb què s’ha pretès desvirtuar el rol de nacionalitat històrica a Catalunya. ¿Cal recordar que després de la mort del general Franco, les lleis fonamentals preveien la continuació del règim franquista transformat en una monarquia no democràtica?
El lema de l’article, i que ara comentarem, era el següent: “¡Que no te callen! Habla en español. Rebélate.” A propòsit del 30 minuts d’aquesta setmana, doncs, el poeta sabadallenc Roc Casagran va deixar anar a les xarxes socials quatre pinzellades de les quals em serveixo ara per fer una rèplica possible i ben ràpida (perquè una rèplica com cal podria ocupar tesis doctorals) i que són, per bé que senzilles, clares i apreses a peu de carrer: en primer lloc, i com a demostració que la immersió lingüística no arracona en absolut el castellà, trobeu alguna persona menor de 30 anys que no l'entengui, el parli i l'escrigui? En segon lloc, Casagran posava en dubte que els qui defensen la immersió no aspirin també a una Catalunya bilingüe, com a mínim (com és el cas, afegeixo, del citat Màrius Serra); també apuntava que, de vegades, la immersió no acaba d’arribar del tot, ja que “massa ciutadans joves d’aquest país no saben expressar-se en català”. Però en cap cas no fa callar a ningú, la immersió. Soy perfectamente capaz de escribir el español tan bien como @jordi_canyas, afegia Casagran (a pesar de la immersión linguística!), alhora que proclamava l’emoció que sentia pels castellanoparlants favorables a la immersió. Però Marhuenda, per no donar explicacions, tancà el micròfon que té instal·lat a Madrid.
Sovint passa que té més ressò el que es calla que no el que es diu. Com comentaren Jordi Basté i Pilar Rahola després de l’escapada de Marhuenda, els únics que poden decidir el destí d’un diari, sembla, són els propis lectors. I sembla que La Razón segueix tenint públic. En algunes ocasions se surt del pas no dient determinades coses. En d'altres, per desgràcia, encara cal dir-ne d'altres. Com les d'aquest article.
