Josep M. Oliva | Actualitzat el 05/04/2013

La força de les tradicions

La Setmana Santa vista a través de la televisió ha tornat a esdevenir un catàleg de processons i de manifestacions religioses amb segell d'exclusivitat, totes ancestrals i totes úniques. Quan et pensaves que ja no et quedava res de nou per veure arriba una altra Setmana Santa i apareix un poble que no sabies ni que existís, i et sorprèn amb una processó estrambòtica que, ves per on, resulta ser una tradició antiquíssima com no n'hi ha dues al món i concita un interès com no et podies ni imaginar. Aquest any he descobert que a Lorca organitzen, des de fa més d'un segle, una processó amb personatges del temps de la Història Sagrada, talment trets de La corte del faraón. Vindria a ser com una rua de Carnaval on desfilessin tots els extres d’Els deu manaments. I ho veus per la tele, i et sembla que està bé, però tampoc no penses que pugui provocar el deliri, fins que surt una noia d'allà i amb un orgull i una passió mai vistes exclama: "Esto hay que ser lorquino para saber lo que se siente". I no seria pas jo qui s'atrevís a contradir-la ni a ponderar la grandesa de la seva festa. Sé que en podria sortir tan escaldat com quan se'm va ocórrer criticar al Regió7 el correbou de Cardona –parlo de fa uns trenta anys– i una mica més i algú baixa i m'escalfa.

Fora de la salvatjada del Toro de la Vega de Tordesillas i d'algunes altres festes que comporten la tortura d'algun animal, em guardaria com d'escaldar-me de criticar qualsevol d'aquestes manifestacions populars que tanta gent acaba incorporant com un tret de la seva cultura i gairebé com un símbol irrenunciable de la seva identitat. Els plors dels penitents que han sentit com una gran desgràcia les pluges que els han impedit desfilar, les mans sagnants dels timbalers de Calanda, extenuats de tant tocar el tambor, els que corren per gust davant d'un toro i s'arrisquen a acabar envestits o els que s'exposen a les espurnes d'un correfoc i s'arrisquen a acabar cremats. Per molt que el seu entusiasme em resulti incomprensible, celebro que existeixin i que ajudin a mantenir el vigor de la festa popular, tan sorprenent i tan inexplicable.


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.