"Albert Serra, Beckett, Pasqual Maragall"

per Carles Morell , 28 de març de 2013 a les 11:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

CRÍTICA-LITERATURA. El periodista Albert Forns ha guanyat l’edició del Documenta d’enguany amb Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), un text a estones assagístic que es presenta sota l’embolcall de la novel·la.



Títol:
Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)
Autor: Albert Forns
Editorial: Empúries
Gènere:
Narrativa
Publicació: març 2013
Pàgines: 333
Preu: 20 €

La primera novel·la d'Albert Forns comença en una platja nudista menorquina i comença parlant de Beckett, ja en els inicis: de fet, la primera rúbrica de la primera part és “Albert Serra, Beckett, Pasqual Maragall”. Ja veiem, doncs, de quin peu calça. Un narrador en primera persona afirma que vol convertir-se en l’Albert Serra, el director de cinema, productor, guionista...

Així, clarament ens trobem dins d’una novel·la que tot sovint presenta creuaments amb el gènere assagístic (Forns reflexionarà sobre Warhol, sobre Dalí...) i que s’endinsa també en el món del cineasta. Cal reconèixer el mèrit de l’estil de Forns, que en una entrevista a Orientals, programa de televisió presentat pel poeta i editor Esteve Plantada, va comentar que es va tancar a la biblioteca del MACBA durant dos anys per escriure, després de quedar-se a l’atur (la novel·la requereix temps). Tal com explica en aquesta mateixa sessió, la seva escriptura s’emmarca en la línia de prosistes contemporanis com el mateix Monzó, un autor que, a més,  ha anat depurant la seva escriptura cada vegada més al llarg de la seva obra fins a adquirir una certa sobrietat. En una entrevista de Jordi Nopca al diari Ara, Forns afirma: “tinc una manera de treballar una mica peculiar: quan m'obsessiono per un tema, vaig investigant fins que acabo saltant a alguna cosa que se li assembla, i d'allà passo a una altra, i a una altra, fins que potser -amb sort- acabo tornant a l'inici”. A més a més, no es queda en una capa superficial i intenta capturar les neures més diverses d’Albert Serra, ja que cal tenir en compte, com afirma Forns en el reportatge de Jordi Nopca, que els diàlegs en què apareix el cineasta són reals: Forns va estar convivint una temporadeta entre càmeres per a elaborar-ne un bon perfil: “Encara que l'embolcall sigui de novel·la, les parts on surt l'Albert Serra poden ser llegides com a reportatge”. I no vacil·la tampoc en tocar els aspectes més controvertits d’Albert Serra, com el del seu interès pels dictadors, explica Nopca.

Així doncs, la novel·la es mou en una línia d’encreuament de gèneres molt contemporània i hereva de la mort de l’autor, de l’art, de la trama i de, ai!, de la literatura encara no. Prenent a priori de manera gratuïta la voluntat de convertir-se en l’Albert Serra, Forns basteix un edifici metaliterari. Diu Nopca que “hi ha autoficció, reflexió metaliterària, digressió assagística i fins i tot alguna temptativa de periodisme gonzo soft” (com quan el narrador s’entrevista amb Serra). Forns ha col·laborat en demostrar que la novel·la bàsicament ja només es nodreix de l’estil, o que en tot cas hi predomina, que importa més el com es diu que no pas el què es diu o l’acció pròpiament dita. La novel·la és un joc i una bona proposta per al lector amb talent que actualment escasseja, tal com va ser una mena de joc la seva mateixa escriptura. Hem mort Déu, hem mort l’autor; però la literatura catalana no para de sorprendre.



Albert Forns



Participació