Isabel Palà | Actualitzat el 12/03/2013

Banda Sonora Original

S'obre el teló i apareix un home pelut, amb un vestit groc i dues cuetes rosses, les galtes pintades amb una rodona de color vermell. Ja d'entrada sembla un acudit, però no ho és. Comença a sonar la música i l'home pelut es mou arrítmicament, amb moviments sincopats i robòtics. Per associació de conceptes ens adonem, de sobte, que l'home pelut és una nina: Mari Pili. Agafa el micro i ens ho explica. Pobra Mari Pili! En l'època de l'arxiconeguda nina Mariquita Pérez va passar sense pena ni glòria, i ara lluita per aconseguir la llibertat allunyant-se d'aquell aparador on ha gastat tardes i més tardes avorrida enmig de Barbies i Playmòbils. Enmig de l'absurditat que fa riure de manera encomanadissa i d'algunes genialitats puntuals, en el punt més àlgid de l'espectacle (per cert, a la Nau espacial, l'antiga Makabra de Barcelona), la música es para. I s'engega. S'encalla. I es torna a parar. Tots ens mirem, però l'home pelut, que ja hem dit que era una nina amb ànsies rebels, improvisa i no es deixa engolir per les circumstàncies. "A ver... Por favor, ¿podéis devolverme la banda sonora de mi vida?", crida mentre tots riem. I, de sobte, d'una frase a l'atzar, improvisada, en neixen un remolí de pensaments...

La música... Si pensem en bones bandes sonores, podríem gastar tot aquestat full en blanc només anomenant-ne algunes: "The intouchables" amb perles de Nina Simone o Ludovico Einaudi; "Into the wild" amb la música d'Eddie Vedder o qualsevol “soundtrack made in Philip Glass” com "The hours". O, fins i tot, pel•lícules o films documentals que per si sols ja són música pura: la perla “Searching for a Sugar Man”, en seria un bon exemple. Però, si parem un moment a pensar-hi, la millor banda sonora és, sens dubte, la nostra pròpia, la que construïm amb les notes blanques i negres que configuren la nostra història personal.

El cas és que l'exercici d'imaginar com seria la B.S.O. dels nostres dies és, si més no, entretingut. De fet, cada moment, cada instant viscut té una cançó concreta que ens el defineix. De sobte sents unes notes i la teva ment comença un viatge per la teva història vital sense, ni tan sols, demanar-te'n permís. Gira, puja i baixa com una muntanya russa i et remou, a vegades, amb alegria, i d'altres amb melancolia i tristor. És la mateixa sensació que experimentes quan camines pel carrer i, de sobte, la punta del nas et comença a fer pessigolles amb aquell perfum que t'és tan familiar i que et recorda la teva infància, aquella professora de dansa que vas tenir o aquell primer nòvio que tant t'agradava i amb qui ja pensaves a formar una família, des de la innocència. Les cançons que et marquen la vida, aquelles que esdevenen banda sonora no tan sols per un instant sinó per un instant etern, són les que sonen quan alguna cosa important et sacseja. I aquelles que encara ara, quan les escoltes, si tanques els ulls aconsegueixen fer-te sentir igual que anys enrere quan les vas sentir per primera vegada i et van quedar gravades, com un tatuatge a la pell.

Si penso en com hauria de ser una banda sonora perfecta hi veig combinats ritmes alegres i “setenteros” com els de Boogie Wonderland amb melodies melancòliques com les que firmen Pájaro Sunrise, Miles Kane o Johnny Cash. Tindria cançons de cantar fins a acabar sense cordes vocals i d'altres que podria xiuxiuejar a cau d'orella. Cançons que em farien plorar quan ho necessito i d'altres que em dibuixarien un somriure. I, sobretot, la meva B.S.O. estaria plena de ritmes associats a la gent que estimo, que m'hi farien tornar sempre que ho necessites, sense cap altre sentit que la possibilitat de prescindir-ne de tots i, simplement, aclucar els ulls. De moment, però, pensar en tota una banda sonora em resulta ambiciós i em centro en quina seria la millor cançó pel moment. Per l’ara. Des de dalt de tot del meu bloc de pisos, en un terrat comunitari fosc i brut, mentre veig les llumetes de les cases i penso en què m'espera i què vull que m'esperi, començo a posar-hi ritme. Penso en quines notes hi encaixarien... I les tinc! Has aconseguit, estimat lector, tenir tu les teves?

Doncs bé, després de l'elecció... ara toca la feina més difícil: ballar al ritme que et marquen.



FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Isabel Palà

@IsabelPala Manresana (del 1984), inquieta, tastaolletes, lletraferida i amant de la cultura en general. Llicenciada en Periodisme per la UAB. Ha treballat en el món del periodisme escrit al diari Regió7 i Manresainfo, i a les ones de Catalunya Ràdio i Ràdio4. La seva vinculació amb el mitjà televisiu comença a Televisió de Manresa on presenta el programa “Angular”. Posteriorment, treballa per les productores E2S i Alguna Pregunta en diversos projectes audiovisuals. També desenvolupa  tasques de guionista i projectes de comunicació 2.0.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.