Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Davant una crisi de les dimensions de la que estem vivint hi ha tres sortides polítiques clàssiques: la proposta del socialisme, amb un ampli ventall des de l’anarquisme al comunisme jeràrquic; el populisme, és a dir, una aliança de la burgesia amb les classes populars; i el feixisme, una proposta política complexa fonamentada també en una aliança de classes antiliberal i antisocialista. No fa gaire temps que a Manresa s’ha fundat l’organització Manresa Antifeixista, un apèndix d’un moviment amb un llarg, llarguíssim recorregut històric, i una extensa implantació en les grans ciutats de l’Estat espanyol, que en el cas manresà pretén conscienciar i mobilitzar contra el perill de l’extensió del feixisme enmig d’aquesta nebulosa de la crisi. L’actuació de l’organització ha estat, de moment, prou prolífica, amb un bon grapat de xerrades, accions i manifestacions. Però vull destacar aquí el seu discurs, que és el més interessant per entendre el perquè de l’antifeixisme avui.
L’antifeixisme és tan vell com el feixisme, per tant en podríem ubicar les arrels en l’Europa d’entreguerres. El que és nou en l’antifeixisme d’avui és la perspectiva històrica, sobretot perquè el més fàcil és caure en l’error de reduir el feixisme a la moda neonazi juvenil. Manresa Antifeixista es va crear com a reacció instintiva a l’agressió patida per un grup de joves a mans d’uns caps rapats a Manresa a les portes d’un concert. Però el discurs de l’organització s’ha anat adaptant a la complexitat del fenomen, advertint que, efectivament, els energúmens dels punys de ferro i les barres de metall no son més que l’expressió física d’un discurs violent que impregna les institucions de forma soterrada. De la mateixa manera que la socialdemocràcia alemanya va ordenar el 1919 als escamots feixistes l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, líders del partit comunista alemany, la burgesia liberal no ha dubtat mai des d’aleshores a traspassar la frontera del feixisme quan s’ha sentit acorralada pel socialisme. En els nostres dies és complicat separar la puresa democràtica institucional d’un cert discurs xenòfob que va des de l’expressió oberta dels partits neofeixistes com Plataforma per Catalunya a decisions polítiques encobertes que assenyalen la immigració com a causa i efecte de la despesa en la sanitat pública.
És cert que les condicions polítiques de l’Europa d’entreguerres, l’era de les utopies, no són com les actuals, que a priori no semblen propicies per a l’extensió d’ideologies ja caducades. Però cal analitzar amb detall la capacitat de moviments tan complexos com el feixisme de mudar la pell i infiltrar-se en la política institucional de forma subreptícia. D’aquí la valuosa tasca, encara que de moment marginal, de Manresa Antifeixista, que evita aixecar-se sobre un discurs fàcil i populista, i profunditza en les arrels d’un fenomen que ja colpeja amb força països com Grècia o Itàlia.
