Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’exposició dels dibuixos d’Enric Casasses al museu de Sant Pol de Mar ens recorda avui la importància de l’art en majúscules i constitueix una mostra atrevida del que hauria de ser freqüent en una cultura sana. Es compon, entre d’altres, d’encolatges i pintures, des dels anys 70 fins avui.
El vessant més gràfic del reconegut poeta barceloní d’arrels empordaneses és exposat al Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, sota el suggerent nom de Qui’sigut . Es pot visitar els dissabtes de les sis a les vuit del vespre i els diumenges de les onze del matí a les dues de la tarda des del 3 de febrer al 28 d’abril, tot i que no és sobrer considerar especialment les dates següents: el 23 de febrer (dissabte), en què s'oferirà un concert recital amb el mateix autor (veu) i Feliu Gasull (guitarra) a les 21:30 i el diumenge 17 de març: jornada de "Llibretes obertes" també amb l’autor i Jordi Cornudella. Al llarg desplegament de dibuixos l’acompanyen algun poema visual, els originals de La cosa aquella (que ocupa tres parets), d’ Uh... i la publicació de dues obres seves: per una banda, Tannoiic Amandul Ejantaixí (la primera paraula de la qual ens remet, paranomàsicament, a l’adjectiu “tanoca”, segons la imaginació immediatament local) i, per l’altra, ja no d’edició limitada i més important, l’última descoberta de Casasses: Diari d’Escània i Univers endins, que conté un poema escrit durant la seva estada al poble homònim, de Suècia, l’estiu de 1980; l’obra conté, també i però, un dietari adjunt que explica la composició del mateix poema. Al seu torn, a tot això s’hi suma un plany escrit a causa de la pèrdua d’ambdós textos.
A taula!, d'Enric Casasses
Ens interessa particularment la idea d’explicar com es construeix i s’alça el que s’ha perdut: el plany afegitó que Casasses escriu a causa de la pèrdua, ja en arribar a Barcelona, dels dos manuscrits (dietari i poema) podria servir-nos com a metàfora d’una crisi que, més enllà de desgràcies econòmiques, és cultural. No ens interessa allargar-nos amb inferències que ens remetrien al títol de l’exposició. No fa falta tampoc recordar que cada cop que es llança una llei orgànica d’educació, les humanitats reben; que això passa des que no està de moda la cultura clàssica com a pilar de l’educació; que la llengua i el mateix art s’han banalitzat per complet, que ara impera el ritme postmodern de la cultura de la immediatesa que autors com
Imma Monsó han condemnat de manera clara; que hi ha qui resta indiferent davant la gran quantitat d'especialitzacions que ha generat la universitat els darrers temps; que aviat anirem a canviar el pneumàtic esquerre, de darrere, del nostre cotxe, i el mecànic ens dirà que no pot fer-ho perquè és un especialista del cantó dret; que quan es fa un article d’opinió, sovint s’ha d’aprofitar per donar informacions culturals d’última hora.
Un món perdut (per tanoques!)
Tanoques, sí, tanoques. Tannoiic? Potser no. Però la idea, l’autor la té: “Nosaltres [la societat] no habitem en la poesia. Habitem en la subnormalitat, o en un codi genètic. Però quan pensem en el paisatge de la caseta amb el gos, aquella idea només l’habita la poesia [...]”. L’autor s’ha mantingut fidel a si mateix, únic, tal com només es poden concebre els poetes. Fou el reactivador de la rapsòdia trobadoresca a casa nostra i, malgrat les crítiques que hagi pogut rebre, també és cert que s’ha endut premis com el Carles Riba tot i mantenir-se sempre dins d’un registre de poesia trencadora i poc convencional. Ha recitat el llarg poema Uh durant més de quatre hores, ha conreat també el sonet, camp en què cal citar No hi érem, i del qual em va frapar profundament la composició “Reconeixement”, i ha escrit versos com aquest: "L’estimar simple / cava molt fondo. / L’estimar simple / val un imperi / i és un imperi que no cau, / deu ser l’únic. (Cant a 2 veus acordades)": uns versos molt apropiats en els temps de corrupció actuals.
Casasses va créixer amb la poesia de Sagarra, de Maragall, de Vinyoli. Què és el que ha passat? Fa pocs anys, la gent se sabia poemes de memòria. El poeta recordà en una entrevista que “les persones tenien curiositat per desxifrar els enigmes del Góngora i sentien els versos del Rector de Vallfogona i es preguntaven ¿què voldrà dir amb tot això? La gent es feia preguntes. Aquesta idea de la poesia com a cosa íntima apareix al segle XX, abans els poemes eren populars. Igual com l’afirmació ‘jo és que la poesia no l’entenc’; o ‘jo de poesia no hi entenc’, també és molt recent. Abans la gent sentia fascinació per l’enigma del sonet barroc. I no només la gent que sabia llegir. La poesia era la manera que tenien les persones per comunicar-se, per recordar les coses, les rimes, els jocs de paraules, els misteris que calia resoldre, els enganxaven”.
Solucions reveladores (i què esperem?)
No ens enganyem, el futur de l’art i de les humanitats és el futur del país. Des de ben antic, en el món grec, la principal activitat de l’home lliure ha estat el cultiu de l’ànima i la recerca de la felicitat. I això està a l’abast de tots els homes. Tal com Cassasses em va comentar personalment, la vida necessita un plus, i no se sap ben bé quin és. Però té clar que tothom hi pot accedir. Tothom en consumeix, d’art, sigui del que Rusiñol anomenava “barato” o sigui alta literatura o el cinema de Godard. A més, constatava que a cada cantonada s’hi pot amagar un secret. D’aquesta manera, remetia a una concepció del món segons la qual té un interès crucial la minúcia, el detall (en realitat paradoxalment majestuós). Ajuntant aquests brots –que podríem extrapolar al seu sentit al de “mot” – ens trobem davant de la clau del pany: la conjuminació poètica. I ja va dir Miquel Bauçà que la poesia és l’única manera d’acostar-se i percebre la realitat, a més de ser la realitat mateixa, si no vaig mal encaminat.
Ja hi ha en els darrers temps individus que contraataquen a tot plegat i fan crides diverses, verbigràcia la de l’any passat, del doctor en filologia Ramon Pla i Arxué que, com Casasses, ens recordava que ja ha de començar en els nens, l’acostament a la poesia: els nens ho entenen tot, encara. I l’escriptor Toni Sala ha escrit recentment a Núvol sobre el dietari: “[…] et torna al món dels contes, que és el món de la literatura, l’única infantesa adulta, l’única maduresa no impostada”. Tal vegada, doncs, per encaminar-nos cap a la solució, seria convenient de llegir-nos la novetat que el poeta ens ofereix.
Potser descobrint l’univers de Casasses i el Tannoiic en particular, endinsant-nos en el procés de creació poètica, podem pal·liar algunes coses, recuperar pautes o, si més no, evadir-nos dins d’una poesia que està feta en silenci, apreciant el mateix dringar de les paraules, el seu so peculiar (com el so del mateix món) i construida a partir d’una tristesa continguda: com la del violinista que transmet la tristesa i pot fer plorar l’espectador, però sense plorar ell, posa per cas Casasses. I contradiu la piràmide de Kandinski. Per a ell, l’art no és allà dalt, a la cúpula. L’art és al carrer i és qui li és aliè, qui està als núvols. Ja no hi ha excuses. El manuscrit de l’obra va ser finalment trobat i recuperat el 2010. I d’això ja fa tres anys... Hem de tornar a la poesia.
