Adam Majó | Actualitzat el 28/01/2013

Benvinguts a l'independentisme

Fa 25 anys l'independentisme era patrimoni de quatre intel.lectuals outsiders (com en Pedrolo o l'Ovidi); de persones amb una profunda consciència nacional (patriotes de pedra picada…); d'alguns comunistes enlluernats per exemples més o menys llunyans, i d'una bona colla de joves que veien en aquesta causa difícil i èpica una bona manera de canalitzar inquietuds pròpies de l'edat. Fossin quins fossin els motius personals que portaven a gent diversa a formar part d'aquest moviment aleshores minoritari, el cert és que va ser capaç de crear un cert imaginari compartit que en el moment que han canviat les circumstàncies socials i polítiques ha pogut trencar barreres i arribar a molta altra gent que fins quatre dies no hi connectava.

I qui era aquella gent que fins fa poc es situava a l'altra banda, al cantó del no? Hi havia de tot, evidentment: fatxes que entenien de forma dogmàtica monolítica el concepte d'estat nació; espanyolistes de bona fe lligats sentimentalment a una certa idea d'Espanya; catalanistes d'ordre i moderació que admetien que això de la independència podia ser bonic, com a ideal, però que feien de necessitat virtut i consideraven que el règim autonòmic ja satisfeia els mínims exigibles, i progressistes de famílies diverses que menyspreaven l'anomenada qüestió nacional considerant-la un tema menor i distorsionador que calia subordinar a d'altres combats molt més importants i transcendents.

Doncs bé, de tots aquests sectors, excepte, potser, els fatxes més militants, hi ha hagut els darrers anys una arribada massiva als plantejaments independentistes. I de tots, m'interessa especialment posar la lupa en el dels progres diversos, antics militants del PSUC, de l'LCR o la CNT, vells punks de cresta i cua de ratolí o hippies partidaris del canvi personal que ara em trobo a manifestacions i activitats diverses a favor del dret a decidir i la independència. Hi són, entenc, perquè han arribat a la cada cop més evident conclusió que fora de Regne d'Espanya tenim més possibilitats de sortir-nos-en que dins; però, també, perquè han vist en aquesta causa, la de la independència, una darrera batalla a guanyar després de tantes il.lusions i projectes fracassats. Perquè pensen, o intueixen, que la creació d'una República Catalana no serà el paradís a la terra que algun cop havien somiat, ni tampoc serà un simple canvi de passaports i codis postals, sinó una molt bona ocasió per canviar tantes coses que no ens agraden. Tenen tota la raó.






FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Adam Majó@adammajo Manresà des de l'any 1968. Flamero des del 1970. Militant de l'esquerra independentista des del 1986. Cambrer des del 1991. Veí del barri vell des del 1993. Jugador de rugby des del 1995. Opinaire des del 2001. Regidor de l'Ajuntament des del 2004. Llicenciat en Filologia Alemanya des del 2011. I treballador de la bicicleta també des del 2011.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.