Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sabem que el catedràtic d'Història de la Literatura Catalana Jordi Castellanos ens va deixar, lamentablement, fa unes setmanes. Les necessàries, potser, per poder-ne tornar a escriure. Sabem, professionalment, qui era. A què es dedicava. Tenim molt en compte el llegat que ens ha deixat. Però en Jordi no en tindria prou, amb això. En Jordi aniria més enllà, perquè sempre hi anava. Caminava un pas per davant de tothom.
Dir que en Jordi Castellanos era en Jordi Castellanos pot semblar una afirmació, més enllà de la lògica, plenament buida de significat, però és una veritat incontestable i que sense cap mena de dubte compartirà tothom qui l’hagués tractat d’una manera o d’una altra. A la universitat, en Jordi era ‘’en Castellanos’’: una entranyable estona de saviesa, era el coneixement deixat anar entre rialles. Era un joc d’oposicions: el respecte que desprenia refugiat darrere de la seva barba, ja feia uns anys tenyida de blanc, la rigorosa exigència del professor que vol que l’alumnat adquireixi un coneixement ferm (que no vol dir dogmàtic) amb la simpatia desinteressada del seu somriure en explicar, dels seus moviments, la seva gestualitat tan familiar: havia trobat aquella distància que tot professor desitja establir amb els seus deixebles, havia trobat la distància.
Ja ha destacat en Jaume Aulet, docent també de la mateixa universitat, que en Jordi ensenyava a llegir. Més enllà de les frivolitats, aquesta és una tasca de les més complicades que hi ha. En efecte, en Jordi Castellanos fou un exemple del pensament precís, de la paraula justa, de la precisió del llenguatge, de l’anàlisi fins a les últimes conseqüències. Fomentava el model del que hauria de ser la universitat pública de casa nostra, feia apologia de l’esperit crític i ell mateix, en primer lloc, se l’administrava d’una manera extremadament prudent i concisa. Perquè en Jordi Castellanos era, com hem dit, en Jordi Castellanos. Perquè si una cosa s’ha de destacar especialment d’en Jordi, és precisament aquesta, la individualitat, ser un mateix. Traduït en un concepte encunyat per ell mateix: el segon naixement de la persona.
Perquè en Castellanos vivia de la literatura però també vivia la literatura. Castellanos és autor, entre d’altres, de diversos pròlegs, com el de
Les multituds i
La damisel·la santa, de
Raimon Casellas, com el de
Solitud de
Víctor Català o el de
La vida i la mort de Jordi Fraginals, de
Pous i Pagès.
Podem veure, precisament en el pròleg d’aquesta última novel·la, la concepció d’aquest segon naixement, d’aquest nou bateig: “es tracta del segon naixement de la persona, el que es fa des de la consciència i des de l’exercici de la voluntat. Un naixement tant o més dolorós que el biològic i l’únic que dóna sentit a l’existència humana en tant que és una afirmació de l’individu contra un destí imposat per la tradició i pels prejudicis socials.” En Castellanos, doncs, curiosament comparteix el nom i la condició d’antic seminarista com a impuls de cara al rebrot amb el protagonista d’aquesta novel·la. I encara podem reafirmar-ho en, per exemple, el pròleg a
Solitud: “els lligams entre l'experiència individual i la representativitat universal demostren una autenticitat ben visible en la capacitat de l'obra per defugir estereotips o, en el que és el mateix, per transformar-los i omplir-los de significació. Crear, per tant, un món particular autèntic. Que és, al capdavall, el que ha perseguit la novel·la al llarg de la seva història.” No hi ha res millor, doncs, que recórrer a les seves pròpies paraules per definir-lo.
En Jordi Castellanos el va fer, va fer aquest procés d’individualització, a semblança dels personatges de les novel·es modernistes, i, era, per tant, ell mateix. No es va conformar mai amb els límits naturals que la genètica li va oferir, sinó que va fer col·lecció de mèrits propis. Va esdevenir un individu exemplar, capaç de reflexionar per ell mateix i impossible de relacionar amb la massa d’
Els sots feréstecs, de
Les multituds. Va realitzar un estudi molt lligat a la seva pròpia vida, molt important per a qualsevol filòleg, per a qualsevol historiador de la literatura, per a qualsevol i punt. Però encara cal destacar una cosa més, ben segur que no l’última: i és que aquest procés d’oposició al col·lectiu no va estar allunyat del mateix col·lectiu: en el cas d’en Castellanos s’uneixen l’acadèmic i la persona. L’ideal s’harmonitza. Es casen els pols. La textura modernista es posa al servei del col·lectiu i deixa un patrimoni immens. I mentrestant, tenim el record. I, si no, la incontestable vigència de la seva lletra escrita.
