Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Recordem una vegada més que aquest passat 2012 va ser l’any Calders, Tísner i Sales. D’aquest últim, concretament, se’n celebrava el centenari del naixement. Volem refrescar la memòria i cridar l’atenció al públic fent anar la fletxa de la importància cap a la reedició de les seves dues obres més importants, reeditades aquest any que acabem de deixar enrere. Emfasitzem no només la importància de Sales en la literatura catalana, sinó la seva qualitat literària i àdhuc la de les edicions esmentades. Fem una mica d’història, doncs.
L’escriptor i editor Joan Sales publicava, tot just un any després de la fundació d’El Club dels Novel·listes i sota censura, la seva gran novel·la sobre la guerra civil espanyola, Incerta glòria, però en una primera versió abreujadíssima (335 pàgines). Encara hi treballaria quinze anys més abans de donar al públic la versió definitiva, que excedeix les 800 pàgines (el volum final consta de 910). L’obra obtingué els premis Joanot Martorell (1955), Ramon Llull (1968) i el Ciutat de Barcelona (1970). La novel·la, que segurament fou concebuda després d’arribar de Mèxic, reflexiona sobre la guerra en l’immediata postguerra i és una de les obres cabdals de la literatura catalana del segle passat.
La col·lecció "El Club dels Novel·listes" fou fundada l’any 1955 dins l’editorial Aymà per Joan Oliver, Xavier Benguerel i el mateix Sales. Benguerel i Sales fundaren l’any 1959 el Club Editor SL, que es féu càrrec de l’edició de la col·lecció. El de Sabadell la va dirigir fins l’any 1959 i a partir d’aquesta data va passar a mans de Sales, que se n’ocuparia fins l’any 1983. Posteriorment, la directora seria Núria Folch. Club Editor edità novel·les d’autors catalans (Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Joan Sales, Llorenç Villalonga...) i traduccions d'autors estrangers com Dostoievski (amb el qual va ser comparat Sales després de la publicació d’Incerta glòria), Kazantzakis o Lampedusa: fins el 1973 n'havia publicades una vuitantena. Club Editor, al seu torn, col·labora d’ençà de 2005 amb Edicions de 1984.
Actualment, l’editorial, que segueix en la mateixa línia de publicacions (reuneix escriptors catalans del XX i contemporanis d’arreu del món) ha qualificat Incerta glòria de «la novel·la més russa, més fonda i més imponent que ha eixit mai d’un escriptor català», i, enguany, coincidint amb el centenari del seu naixement (juntament amb Calders, també exiliat a Mèxic, i Tísner), en reedita les seves dues obres principals. Que els lectors consideressin Sales com a autor d’una sola novel·la el feia posar de mal humor. Cal recordar que, tot i que certament se’l recorda sobretot per la seva gran novel·la, en va escriure més, i també va conrear el gènere poètic: ens referim a Viatge d’un moribund, que funcionà com a apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres.
Però cal fer especial menció a El vent de la nit, que en un primer moment es va titular Últimes notícies. Aquesta obra és la part final, l’última vintena de pàgines (que en una darrera edició va augmentar a 260) de la magna Incerta glòria. Carles Pujol ja va instar Sales a considerar aquestes últimes pàgines com una novel·la independent, no només atès el considerable augment del gruix de l’obra sinó per l’itinerari que agafa l’autor en aquesta última secció, diferenciat de l’anterior. Així, Club Editor ha reeditat magníficament Incerta glòria i El vent de la nit en dos volums separats, de 544 i 224 pàgines respectivament. I ens ofereixen l’antagonia política-històrica de l’època. A la confrontació de la immediata postguerra s’hi uneix la gairebé oposició que presenten totes dues obres. Per molts anys. I ara, deixem pas al 2013: l’any Espriu.
