Carles Claret | Actualitzat el 14/01/2013

Roma, città aperta, en crisi

Un servidor ja fa anys que està subscrit al missatge Roma, città aperta que dóna títol a la pel·lícula que va dirigir Roberto Rossellini l’any 1945 i que retrata la ciutat ocupada pels nazis. L’he visitat cinc vegades i el seu encant persisteix. L’última escapada, a finals de l’any que acabem d’acomiadar. A la capital italiana hi havia molta gent. Massa gent. Dos carrers de cues per accedir al Museu Vaticà, i la Galleria Borghese col·lapsada fins ben entrat l’any nou. Pels carrers més cèntrics i turístics, mostres inequívoques del neorealisme en clau contemporània de la cinta de Rossellini: venedors il·legals a dojo, turistes despistats susceptibles de ser entabanats, carteristes pendents d’una bona ocasió, trilers i captaires arreu.
 
Roma és tan bella i monumental com onomatopeicament italiana. I la crisi —com aquí— hi assota de valent. Al centre, la massa humana s’amuntega omplint places, carrers i, especialment, els autobusos metropolitans que circulen farcits fins al capdamunt. La Itàlia intervinguda conserva l’harmonia del parlar dels paisans; però, en el fons, destil·la cert desencís grotesc, com va constatar recentment Benet XVI. Per al pontífex, més enllà dels murs del feu vaticà i de l’opulent basílica de Sant Pere, els seus veïns estan tristos.
 
Per cert, que el papa Ratzinger —si el mesuréssim en clau d’estrella futbolística que ven samarretes— no és, ni de bon tros, el número u en la venda —en aquest cas— de calendaris, postals, estampetes, rosaris i imants de nevera. El líder indiscutible del marxandatge vaticà és el seu antecessor Joan Pau II amb el seu beatífic rostre ben entrada la vellesa. I el souvenir amb més notorietat davant del canvi d’any és, sens dubte, el calendari del 2013 inspirat en la ciutat que retrata, en una portada en blanc i negre, un capellà jove amb alçacoll i vestit d’Armani que potser revisa la vigència d’El pájaro espino, aquella celebrada sèrie dels 80 ambientada a Austràlia.
 
Tot plegat comprovat in situ a les botigues de records dels voltants de la Piazza Navona, de la inaccessible Fontana di Trevi i de l’espaterrant Panteó. Precisament a la plaça de la Rotonda, al costat del mausoleu d’Agripa, trobem els souvenirs més originals que ens acabem enduent cap a Manresa. Són rajoles i imants de nevera de marbre autèntic, on hi ha esculpits l’escut de la ciutat i els principals lemes de l’etapa llatina. Descarto els coneguts In vino veritas, Carpe diem i Mens sana in corpore sano per un irrefutable Errare humanum est com a extremunció i benedicció urbi et orbi cap al català any nou, vida nova que aforntaré en pocs dies.
 
Com tots els turistes amb ganes de descobrir tots els racons monumentals, ens allotgem en un dels múltiples hotelets a tocar de l’estació de Termini, l’epicentre d’una vasta xarxa de ferrocarril, metro i autobús que recorre tota la trama urbana i metropolitana. Sapigueu que a l’autobús no paga ningú. Bé, per ser justos, hi ha algunes destacades excepcions: els turistes passerells com nosaltres i els pares que viatgen amb la canalla que, en un acte pedagògic encomiable, ensenyen els nens i nenes a ser cívics i responsables i a comprar i validar el bitllet quan la resta de mortals, directament, en passen olímpicament.
 
Aquest exemple de picaresca és ben característic de Roma, la capital del guirigall econòmic i de l’economia submergida italiana. A la majoria de restaurants, els comptes és calculen sumant a mà en una llibreta tacada d'oli i un escàs nombre de serveis i vendes passen per la màquina registradora. No vull ni pensar en què declaren els empresaris i restauradors a hisenda i amb quins paràmetres funcionen les polítiques econòmiques a can Berlusconi.     
 
Durant la meva estada, Mario Monti —il professore, com li diu l’Stampa del país— confirma que continuarà fent política en l’etapa postintervenció. És que l’espectre polític es limita a ell o Berlusconi? D’una banda, la notícia em consola i penso que els veïns mediterranis estan pitjor que nosaltres. Però, d’altra banda, aquesta mateixa tradició històrica que ens uneix deixa entreveure que el desordre italià —com el grec— és ben a prop de la grisor i la pedra picada de la política espanyola i de les decisions de Rajoy, De Guindos i Montoro, el trio la, la, la que cada dia cargola més als catalans.         


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Carles Claret@carlesclaret Manresà (del 1977), català i del Barça. Llicenciat en Periodisme i Postgraduat en Gestió Cultural, Assessorament Lingüístic en Mitjans Audiovisuals, Comptabilitat i Fiscalitat i Gestió i Administració d'Empreses. Director d'El Pou Digital i cap de  redacció d'El Pou de la Gallina. Treballa darrere les càmeres a Televisió de Catalunya. Teatralment, ha fet tots els papers de l'auca. També ha impulsat diverses iniciatives empresarials en el camp de la cultura, l'oci i la restauració.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.