Josep M. Oliva | Actualitzat el 06/12/2012

Els amics que no s'obliden

Fa anys, a un poble d'Itàlia, vaig veure una pintada que deia "Marco vive". Jo no sabia pas de qui parlava, però en llegir-ho vaig arribar a dues conclusions. La primera, que el Marco era mort. La segona, que molt probablement devia haver estat algun activista, perquè aquestes frases que s'escriuen a les parets i que busquen un to èpic se solen reservar per a ells i, més encara quan han estat víctimes de la violència política i poden ser invocats contra algú. Quan és així, darrere del seu nom, la pintada sol concloure "ni oblit ni perdó". Però moltes vegades qui ho escriu no coneixia el mort, ni sabia res de la seva vida, ni tan sols seria capaç de reconèixer-lo en una foto. Massa sovint aquell "no t'oblidarem", que intenta ser transcendent, es diu per pura rutina. En altres casos és una frase feta que ja ve impresa als catàlegs d'esqueles i que les floristeries tenen a punt per posar a les corones, simple retòrica.

Els sentiments més íntims i més autèntics solen ser els que menys s'airegen i els que menys s'amplifiquen. Es demostren a llarg termini i s'expressen, moltes vegades, en els petits detalls. Són records que mai s'han escrit a les parets. Deu fer cosa d'un mes, a Anglesola, un petit poble de Lleida, la gent que durant aquest 2012 havien complert o compliran cinquanta anys van fer una trobada per celebrar-ho. La mateixa que fan cada any, potser com una reminiscència de les tradicionals festes de quintos, aquells i aquelles del poble que arriben a la cinquantena. El meu amic Jordi Giribet va ser un d'ells i em va explicar que abans de fer la festa i de brindar pel goig de seguir-hi sent, es van atansar al cementiri per retrobar dos companys de la colla que no van poder arribar al mig segle. Ell mateix els va llegir unes paraules per fer-los saber, allà on fossin, que d'alguna manera també participaven a la trobada, que seguien comptant, que hi eren, que les seves amigues i els seus amics no els oblidaven mai. I a mi em va semblar una història tan maca que em vaig quedar amb ganes d'escriure-la. Ni que només fos per fer constatar que, fora dels discursos oficials o les arengues combatives i fora també de les frases de compliment, hi ha gent que promet no oblidar-se mai dels seus amics, i ho sent de cor i ho compleix.

COMENTARIS

;-)
Criatura, 06/12/2012, 19:31

Jo mai t'oblidaré.

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.