Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En el darrer article vaig manifestar obertament la meva posició davant la qüestió d'una eventual independència catalana. No puc fer, però, cap altra cosa que publicar ara un altre article sense el qual les apreciacions anteriors quedarien escapçades i que ve a expressar la meva angoixa pel model de país cap al qual està avançant l'estat propi de CiU.
Lamentablement, l'eix nacional ha impregnat l'actualitat d'una manera avassalladora. No els falta raó, a Madrid, quan diuen que el president Artur Mas ha volgut tapar la seva pèssima gestió governamental amb la qüestió secessionista –faltaria que diguessin com Rajoy ha aprofitat també la situació per donar-se un respir. El que és veritat és que ja no es parla de retallades, primes de risc, atur i precarietat, i en canvi s'eternitza el debat sobre el dret a decidir i l'encaix de Catalunya a Espanya. Puc estar d'acord amb el dret de Catalunya a decidir, fins i tot somniar amb la independència, però no puc acceptar de cap de les maneres que el procés es doni a qualsevol preu.
Siguem clars: el campió en retallades Artur Mas, responsable directe de la precarietat de bona part de la societat catalana, serà l'únic president europeu que millorarà els resultats –i de quina manera!– després d'executar duríssimes polítiques d'austeritat. Mas ha gestionat la situació d'una forma tan intel•ligent que aconseguirà sortir reforçat de l'inici de legislatura amb més conflictivitat social de la democràcia a Catalunya. I així, quedaran desemparats els aturats, els treballadors precaris, els estudiants sense futur, els ciutadans sense dret a una sanitat i una educació dignes que tots aquests mesos han sortit al carrer a defensar els seus drets, i veuran com frega la majoria absoluta el govern des del qual el conseller d'Interior Felip Puig ha intentat liquidar els moviments socials.
La desesperança és que la dreta ens vol dur a la independència d'un estat dins la dictadura dels mercats de la Unió Europea, és a dir, l'Europa de l'austeritat, i l'esquerra socialdemòcrata, desorientada com mai, ens proposa un model federal que ja no es creu ningú a Espanya perquè el federalisme, quan s'aplica en estats que tradicionalment han tingut un poder central fort (com en el cas d'Espanya, Madrid), el poder se segueix exercint "federalment" en una relació de paternalisme.
I a tot això, sembla que parlar de les qüestions socials, en aquests moments, és un destorb per a moltes persones "progressistes" i independentistes. Diuen que es tracta de problemes diferents i que ara cal centrar-se en el procés d'independència, que la resta s'anirà resolent. Solen ser els mateixos que no tenen complexes per aliar-se amb la dreta per tal d'arribar a l'estat propi. A ells caldria recordar-los que hi ha milers de persones a Catalunya que viuen en la misèria, resultat de la maleïda crisi, famílies que no arriben a finals de mes, persones desnonades a diari, tragèdies personals i col•lectives, somnis trencats i, ara ja, alguns suïcidis. I cal recordar-los a aquestes persones que la culpa de tot això no la té Espanya, i que seguirà reproduint-se la tragèdia social en la seva Catalunya dins de la Unió Europea de la mà de la dreta neoliberal. O diguin-me: és que a Catalunya no hi ha banquers? Ni frau fiscal? Ni polítics corruptes?
Enfront d'això, jo tinc el meu model. I és un model en què Catalunya pugui decidir amb llibertat què vol ser, exercint el seu deure democràtic a la lliure determinació. Però que aquest model segueixi vertaderament un patró democràtic, és a dir, que sigui un procés social des de baix, no conduït, capitalitzat i aprofitat per un partit polític. I que, al final, el procés serveixi per capgirar l'ordre social vigent a fi d'arribar a una societat més justa, que posi fi a l'atur, als desnonaments, a les retallades, al frau fiscal i a la corrupció política. Això només és possible si un eventual nou estat català s'organitza al marge de la Unió Europea i diu no al pagament del deute públic. Seria una bona manera de posar en pràctica la insubmissió a les polítiques d'austeritat que dicta la banca alemanya amb la connivència dels francesos, de trencar aquest joc arbitrat pels grans d'Europa contra els estats del sud, espoliats a costa de carregar sobre les esquenes dels treballadors i els aturats les conseqüències d'una crisi, i gràcies a haver convertit en públic un deute que era privat, dels bancs. Una qüestió de dignitat és alliberar Catalunya, i ho és també posar fi a la tragèdia d'una crisi que és un atracament.
