«Agraïment infinit»

És dels millors records que tinc. És un sentiment estrany, perquè no sóc de la cantera ni sóc de Manresa, però si quan em retiri em pregunten quina ha sigut la meva casa, sens dubte diré Manresa. És un lloc que trobo a faltar, en el que he estat molt a gust. Tinc un sentiment d’agraïment infinit, tan al Jaume Ponsarnau –que em va donar l’oportunitat d’estar a l’ACB de forma continuada- com al club. A la ciutat hi vaig estar de meravella, hi tinc moltíssims amics, i torno cada estiu sempre que puc. Estic contentíssim del que vaig passar aquí i espero en el futur poder tornar, la veritat.

En cap altre club es viuen les coses com es viuen a Manresa. El sentiment d’aquí es defensar lo nostre i de jugar per algo que sents com més teu, més propi. És el sentiment de defensar lo nostre, d’estar rodejat pràcticament d’amics jugant, i això a nivell professional no es dona. I a l’hora de competir, sobretot en els mals moments, et fa donar un pas endavant més ràpid que mai, sabent que tens un amic al costat. Es quelcom difícil d’explicar però que en conjunt fa una filosofia que crec que a cap lloc aconsegueixen copiar.

Crec que s’ha de tenir paciència. És un equip jove i els inicis sempre costen una mica més. El calendari tampoc ajuda ara mateix, després del nostre partit tenen un calendari una mica complicat.

És complicat, s’ha de tenir més paciència que mai, com s’ha tingut sempre aquí, i esperar que poc a poc les coses es vagin recolocant. Crec que l’any passat es va fer una temporada excel·lent i no seria bo comparar ni esperar que tot surti igual.

El Román és Manresa. És d’aquelles persones que representava Manresa allà on anava. No sé les circumstàncies de la seva baixa, però és un estil de jugador al que un club com el Manresa trobarà faltar. Independentment de que tingués més o menys minuts, que jugués millor o pitjor, la seva presencia, tan al club com en els partits, era molt important. És una figura representativa de la filosofia de la que hem parlat. Pot haver-hi moments en que amb un equip tan jove se’l pugui trobar a faltar.

Per circumstancies pròpies del club, la pretemporada ha començat tard: ens han faltat jugadors, pràcticament dies abans del partit contra el Barça van arribar els últims. La nostra pretemporada ha acabat ara, però bé, veurem com som capaços de competir davant dels equips que són més propis de la nostra lliga.

El calendari era terrible, però veient que són calendaris que no es fan aleatòriament, que els fa algú a dit, no sorprèn. Als equips de baix generalment ens toquen calendaris horribles, que pràcticament ja et col·loquen des de les primeres jornades on creuen que has d’estar. Però s’ha de saber conviure amb això.

Salta a la vista, qualsevol que agafi el calendari veurà que als 2-3 equips que hem de baixar tenim tots els equips grans de cop, o que els grans per Nadal sempre juguen a casa...els equips que competeixen a l’Eurolliga estan una mica per sobre de l’estructura competitiva. No són avantatges que els donin victòries ni cistelles, però son facilitats.

Per un equip petit és una motxilla enorme. De seguida la gent es posa nerviosa i es poden prendre decisions sobre jugadors o entrenadors. No s’afronten igual els partits amb un balanç de 0-4 que amb un de 2-2.

Poc a poc es va veient. Crec que en certa manera la lliga va perdent interès, ja que cada cop és més difícil que es donin sorpreses. La lliga es trencarà: Barça i Madrid, els que intentaran quedar per sota d’ells, 5-6 equips al mig i 5-6 equips que lluitaran pel descens. No sé si amb l’actual sistema de competició i amb aquesta fractura el nivell competitiu de la lliga anirà baixant cada any. Aquest any de moment ja ha baixat clarament i veurem si segueix aquesta línia o no. Potser a qui pertoqui hauria de fer el pensament de modificar el sistema de competició, el tema dels pressupostos...algun tipus de canvi. Perquè realment la línia general de la lliga es anar més cap avall que cap a dalt.

Segurament les coses no s’estan fent bé, perquè la gent no veu partits a la televisió, veu la selecció i els playoff. I prou. Per això torno a dir que igual el sistema competitiu no és suficientment atractiu, perquè l’aficionat neutre, el que no veu cada diumenge el seu equip i que és el que et fa sumar audiència, s’enganxi. Pràcticament no es paga per retransmetre els partits, i això influeix en els pressupostos dels clubs. És com una roda que sempre va trobant pals.

Jordi Grimau defensant la samarreta del Valladolid al pavelló on va jugar una temporada. Foto: Manel Mas

És un motiu més per, a qui li toqui, veure que les coses no van bé. Crec que aquest any passarà el mateix: no sé quin equip està capacitat per poder pagar la milionada que es necessita per pujar. Avui en dia, que un equip hagi de posar tants milions d’euros per pujar, és una barbaritat.

No sé si s’ha de tancar la lliga, però si es fes, s’hauria de saber fer una segona divisió potent i tenir en compte la gent jove que puja: on pot competir i com podria seguir millorant. Hauries de fer un sistema molt diferent i que hauria d’estar ben pensat. Probablement és una de les solucions.

Va ser una forma d’enganyar-nos a nosaltres mateixos, una forma de dir que ens protegíem. I no se si realment ens hem protegit del tot. La idea no era dolenta, però portada a la pràctica no era una idea de qualitat.

Jo crec que va servir per enriquir als bons jugadors espanyols, que han guanyat molts més diners dels que haurien guanyat, i va deixar en la mediocritat a molts altres jugadors que han estat a la lliga simplement per ser un cupo : per ocupar una plaça a la banqueta sense jugar i amb uns sous irrisoris. Protegir uns i desprotegir molts d’altres. Això no era el que es buscava amb aquesta llei.

Jo crec que desprotegeix els d’aquí, perquè els clubs fitxen estrangers de 14-15 anys. Estan avançant el que passava abans amb 20-25 anys. Només cal mirar el Barça B, amb 5 o 6 jugadors de la cantera que són estrangers. El mercat va per aquí, segons la llei cadascú es busca la vida com pot.

Crec que perjudica als que no estiguin en condicions de competir al primer nivell de la seva categoria: tots els que siguin de nivell mig, mig-baix, tot estil de jugador que explota una mica més tard. Amb els anys no tindran l’oportunitat d’arribar, perquè com no compleixin les expectatives a infantil o a cadet, aniran fora. Abans te’n anaves quan arribaves a EBA, i ara te’n aniràs abans perquè els clubs tindran el mercat més obert, podran fitxar nens de tot Europa que seran millors.