Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA TEATRAL. És un clàssic.
Joan Pera ha tornat a posar els peus al Kursaal per mostrar als manresans la comèdia
'Violines y trompetas', acompanyat de la igualadina
Lloll Bertran,
Ferran Rañé i
Anna Gras. Una obra en memòria de
Paco Durán, el soci de Pera a
'La extraña pareja'. El teatre, ple a vessar de jubilats, va viure una tarda de riure sanitós, d'expansions contínues, per culpa d'un triangle amorós exasperant.
Pera i Betran formen un matrimoni que visualment contrasta per la diferència de mides. Foto: David Ruano
Espontani. Aquesta és la impressió que fa Pera quan li toca posar-se a la pell de personatges que, en el fons, són caricatures construïdes perquè l'espectador rigui. Sembla que siguin en Joan Pera i no, per exemple, en Rafael, el marit de la Irene (Lloll Bertran). Pera, tot i rebre el favor absolut del públic -i ahir al Kursaal no en va ser una excepció-, deixa una
marca tan roent en els personatges que interpreta que corre el risc de manllevar-los l'originalitat per passar a formar part del catàleg industrial de la marca Pera.
En Rafael, un violinista que va més enllà del que anomenaríem
hipocondríac, forma part d'un conjunt musical de cambra amb la seva muller al piano i el seu amic de l'ànima, en Gabriel (Ferran Rañé), al contrabaix. Entre ells tres es forma un
triangle amorós insòlit: Rafael, una mica totxo no sabem si per mandra sexual o per sinceritat, pensa que en Gabriel li ha tret un pes de sobre anant-se'n al llit amb la seva dona perquè creu que ella, de tarannà fogós, l'acabarà matant amb tant de sexe.
La comèdia és una adaptació de l'obra que
Santiago Moncada va estrenar el 1977 a Madrid i que
Paco Morán va interpretar a Barcelona el 1978 en el lloc que ara ocupa Pera, una actuació que va propiciar el coneixement dels dos actors i la formació de la parella de més èxit de la història del teatre català:
La extraña pareja. És en part per això que Pera va decidir a principis d'any recuperar la història de Moncada com una mena de tríbut al seu soci de l'ànima, que al cap de pocs mesos d'escenificar-se
Violines... moriria.
L'amistat per damunt de tot
No és casual que sigui amb aquesta obra que Pera volgués rendir un dels últims homenatges a Durán. La trama argumental dibuixada per Moncada entronitza l'amistat com una relació més fonda i més poderosa que l'amor, que va i ve d'una forma capritxosa mentre la fraternitat continua fins i tot en un cas extrem com és que el teu millor amic es beneficiï la teva dona. Pera i Rañé tenen un gran protagonisme en l'obra, perquè el text els hi dóna molta més presència que els papers femenins, fins al punt que el que podria semblar
una relació d'amistat sembla l'autèntic matrimoni. Un triangle que podríem considerar que una unitat més forta que el matrimoni perquè de l'un la Irene en treu el sexe i de l'altre, l'entreteniment a través de la conversa.
"Si pogués us fusionaria", els diu. Però l'equilibri triangular queda pertorbat per l'entrada en escena de la María (Anna Gras), que obre un altre interrogant, si bé secundari, que és quant fugisser i inestable és l'amor o interès sexual entre persones d'edats molt diferenciades.
Lloll, el poc que apareix, simplement està immensa. Immensa en el sentit que fa la sensació que domini l'escenari, que es mou al voltant d'ella i no ella sobre d'ell. Tots els seus moviments volen transmetre la seguretat interior d'aquesta dona "catòlica liberal", com ella mateixa es defineix, que, tot i ser cert que juga amb els dos homes, acaba convertint-se en la dona objecte que es passen els homes de l'un a l'altre quan Gabriel decideix deixar-la per viure l'amor amb María.
Pera (Rafael) i Rañé (Gabriel), en l'inici de l'obra en què el primer s'acreditava com a ximplet. Foto: David Ruano
També és cert, no ho negarem, que l'amistat entre Rafael i Gabriel té tons vulgars i que, tot sovint, aquest darrer no se l'acaba de creure sinó és per interès. És un dels interrogants que deixa aquesta comèdia farsa mentre aconsegueix que el public, periòdicament, saturi les parets del teatre de riallades o els seus ecos. No és una exageració. En poques obres més, per no dir en cap, havíem sentit tantes rialles tan seguides. Dues hores i quinze minuts donen per molt, però veure que
autèntics professionals de la comèdia com Pera i Rañé siguin uns més dels que
es pixen de riure, dalt de l'escenari, tot perdent la compostura professional, fa una bona idea del potencial lacrimogen que tenia el text de Moncada. L'obra acaba en un
final obert, en tots els sentits, perquè tampoc no és clar com acaba la història d'en Gabriel i la María. Aquest final evita que l'obra acabi essent un romanç folletinesc i li dóna patent de modernitat.
El secret de la rialla
"És ben fàcil fer riure", vam sentir que murmurava a cau d'orella una persona del públic al seu acompanyant. Quan algú aconsegueix fer riure tan fàcil, sembla que sigui fàcil. En absolut ho era, però Pera feia riure a cada passa i a cada mirada.
Tot ell, el seu cos, és una broma en potes. El truc és el llenguatge no verbal. Pera controla com ningú l'expressivitat dels seus gestos per muntar del no res un instant d'extravagància. Amb la veu nasal i allargant les paraules com si dubtés, l'actor basteix una mena de personatge encomiable que, per ximple, es guanya la gràcia del públic. Aquesta innocència buscada des del minut 1 li permet jugar constantment amb el sentit del llenguatge, de manera que sol entendre'n només els sentits més literals, cosa que mena a l'absurd i a la hilaritat més absoluta. Amb una mirada, un gest gruixut o un saltiró, Pera en té prou per aconseguir una riallada generalitzada. És una obra molt cuidada en l'aspecte físic, gestual. El riure és molt físic, molt natural.
Per què no en català?
L'obra ha sofert una retallada d'un 30% del text original. Pera en volia deixar "l'essència" i eliminar-ne les parts més literàries o que entorpien més el dinanisme de l'acció. L'escenografia minimalista es corresponia, doncs, amb una voluntat de síntesi i d'adaptació del llenguatge a lèxic més usual per a un espectador contemporani. Així, es va respectar la llengua castellana original, però els actors, juntament amb el director Miquel Gòrriz, hi han incorporat
catalanades que, a l'hora que apropen més el text al públic, també en reforça la gràcia. Perquè podrien haver interpretat l'obra directament en català, però, ben mirat i pensat, una de les delícies de
Violines y trompetas és aquest joc, si voleu pueril, lingüístic del castellà amb un accent exageradament català i uns personatges que, en circumstàncies d'una espontaneïtat màxima, usen el català. Són moments de sorpresa, de canvi, i de rialles. Perquè
l'ús del català remarca moments de gran histrionisme.
Violines y trompetas, després de ser en cartell al Teatre Borràs de Barcelona del febrer al juny, ara és de gira per tot Catalunya. El
bolo de Manresa va consistir en dues funcions seguides ahir dijous al vespre. Per als qui vulguin riure sense complexos, riure d'una forma natural, aquesta obra és la seva. No hauran de patir per si aquella frase es mereix o no que la riguin.
Simplement riuran. El riure no es provoca: es dispara. I no val la pena pensar si la raó per la qual s'ha encès la metxa és prou intel·ligent o no. A més, el text de Moncada posa diversos interrogants sobre la taula que, sense plantejar-los amb humor corrosiu, són inevitables de plantejar-se. El teatre de Pera pot semblar poc intel·lectual, de la mateixa manera que en la postguerra la
intelligentsia teatral capitanejada per Joan Oliver titllava de bufó i res mes a Joan Capri. Però la manera com Pera -i Capri- cuina l'embogiment general és propi
de nigromants. I mereix més reconeixement.
Reportatge sobre l'obra emès per Teatralnet, que des d'Internet s'especialitza en teatre
