Isabel Palà | Actualitzat el 12/10/2012

Amics, coneguts i saludats

– Musta, jo seré el teu amic per sempre, i tu? – li deia un nen a un altre cridant des del carrer a un dels balcons del barri antic de Manresa. I el Musta, s'ho pensava... I mireu que vaig parar bé la orella, però no el vaig sentir dir res. Va quedar mut. No sé si per la sorpresa que algú li fos tan sincer o si perquè això de "per sempre" li sonava a un temps massa llarg. Inimaginable com les xifres del contracte d'un crac futbolístic.

Sigui com sigui aquesta frase llançada a l'aire em va fer reflexionar. Com sempre, les grans filosofades neixen dels petits instants de cada dia. I, ves per on, a vegades, de petits poetes. De sobte, ja tornava a tenir 7 anys.

Qui no recorda amb nostàlgia aquells moments de pati d'escola, quan la preocupació més gran que un tenia és saber si li canviarien aquell cromo "repe". Les discussions duraven fins al primer toc de timbre, i eren absurdes i poc rellevants. A vegades guanyava el que cridava més o el que feia enrabiar més l'altre. Una senzilla manera de computar victòries. Tot semblava complex, però en realitat era simple. Ens enfadàvem, ens demanàvem perdó, ens fèiem un petó i sortíem de nou a jugar a cromos.

A vegades, quan la vida em fa ser conscient que hem perdut això, m'entristeix. M'agradaria que tots conservéssim, encara, la bona intenció de les discussions del pati d'escola. Tots lluitàvem per aquella raó que crèiem tan nostra i si fèiem mal, era sense voler. Ara, a vegades, es fa mal sense voler evitar-ho.

La supervivent Neus Català, internada durant 15 mesos al camp d'extermini nazi de Ravensbrüc, donava a El Convidat de TV3 una lliçó d'humanitat i valors. Lluny de parlar d'amistat i patis d'escola, l'època de somiar i creure en la condició humana se li va escapar dels dits sense previ avís. Ella va poder veure i sentir com de cruel pot ser l'ésser humà si té les armes i el poder per ser-ho (“Homo homini lupus”). I, no obstant, no hi ha deixat de creure.

Català afirmava rotunda que no es penedia de res del que havia fet i viscut. I afegia que segurament s'havia equivocat en moltes coses però que, totes, havien estat fetes amb la millor de les intencions. Advocava per la gent que pacíficament busca superar-se i afirmava: "Lluitar no és agafar una arma. És unir-se per una idea". Sempre..., amb la millor de les intencions.

I té raó. Tots som humans. A vegades les situacions que ens vénen donades ens superen, no sabem gestionar-les i sortim, de nou, a jugar a cromos al pati del "cole". Però la diferència és en la intencionalitat del gest, en la voluntat, en el tant per cent d'amor que dipositem en la nostra acció (bona o dolenta). Després, el temps t'ensenya a no donar massa explicacions del perquè i del com. Els nostres amics no les necessiten (ens coneixen), els nostres enemics no les creuen i els estúpids no les entenen. Ni ho volen.

El Musta no va respondre a la pregunta d'una amistat eterna. Potser perquè és una pregunta sense una resposta clara que depèn de massa condicionants. De fet, tindrà tota l'eternitat per demostar-la, si és que el preguntador n'és mereixedor. Aquesta és la gràcia de les relacions d'amistat, un les escull, no li són imposades, com la relació Catalunya-Espanya. Uns no ens volen i els altres només diuen: D'acord, si no ens voleu. Deixeu-nos marxar. No volem ser part d'un acord de conveniències.

Però ells fan la gran enrabiada i critiquen. I, nosaltres, en fem mofa orgullosos. La crítica, depèn de qui l'emeti, pot arribar a ser un gran elogi. Juguen a l'estira-i-arronsa com un pati d'escola i l'arxiconegut joc d'arrencar cebes. I nosaltres aguantem estoicament, esperant que un dia s'adonin que ens la bufa si ens estimen més o menys.

En fi, tot plegat em fa pensar que a la vida en general, i en la política en particular, comença a ser clau diferenciar entre amics, coneguts i saludats. I, segurament, el Musta ho va veure clar quan des de dalt el balcó de casa va preferir mantenir la boca tancada. Ja tindrà temps de respondre... I no ho haurà de fer amb paraules. Sinó amb fets.




















FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Isabel Palà

@IsabelPala Manresana (del 1984), inquieta, tastaolletes, lletraferida i amant de la cultura en general. Llicenciada en Periodisme per la UAB. Ha treballat en el món del periodisme escrit al diari Regió7 i Manresainfo, i a les ones de Catalunya Ràdio i Ràdio4. La seva vinculació amb el mitjà televisiu comença a Televisió de Manresa on presenta el programa “Angular”. Posteriorment, treballa per les productores E2S i Alguna Pregunta en diversos projectes audiovisuals. També desenvolupa  tasques de guionista i projectes de comunicació 2.0.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.