Josep M. Oliva | Actualitzat el 06/10/2012

Quan la cara ja paga

És sabut que en una campanya electoral a la presidència dels Estats Units, els adversaris de Richard Nixon van omplir els carrers de cartells amb la seva cara i una frase que deia "Vostè li compraria a aquest home un cotxe de segona mà?”. Res més que això, però aquella sola pregunta va ser suficient per desacreditar-lo. Fent una reflexió paral•lela, durant els darrers Jocs Olimpics veia la cara de l'Ana Tarrés, l'entrenadora de l'equip espanyol de natació sincronitzada, i pensava entre mi el poc que m'agradaria tenir-la de jefa. Així és que quan, fa pocs dies, un cop feta fora del seu càrrec, les seves expupil•les es van esbafar de valent fent una relació de greuges contra ella, vaig comprovar que no anava gens errat. M'imagino que va ser una reflexió que va fer molta més gent, però és una d'aquelles –una entre tantes– que ningú gosa dir en veu alta. La saviesa popular és plena de grans veritats i de vegades n'hi ha que es contradiuen. És tan cert que "la cara és el mirall de l'ànima" com que "de vegades les aparences enganyen". I és per això que davant la primera regla sempre cal tenir en compte la segona i reservar-nos els judicis seriosos, els que poden condemnar injustament una persona, fins un cop fetes les comprovacions. Però m'embafa aquesta gent que vol ser tan immaculada i tan prudent que veu un paio amb un ull tapat, un garfi i una pota de pal, i si els dius que és un pirata et diuen que no podem jutjar ningú pel seu aspecte, no fos cas que fos un honrat conductor d'autobús.

La correcció política ha fet molt mal i s'ha encomanat de tal manera que la hipocresia s'ha acabat disfressant de bondat i la franquesa s'ha vist relegada a la clandestinitat. Fins que arriba un moment en què un es cansa de tanta puresa aparent i recorda als seus creuats que al teatre, al cine, a la televisió i a la publicitat, hi ha uns professionals fonamentals que són els que es dediquen a fer càstings, i segons el que transmeten els candidats reparteixen els papers. De tal manera que si la que fa de puta fes de monja i el que fa de dolent fes de bo, aquella ficció no seria versemblant i ni els puristes no es creurien la història. Em quedaré sempre amb el comentari que, fa molts anys, una amiga meva va fer sobre una persona i que es pot aplicar a moltes altres: "Si és veritat que n'hi ha que amb la cara ja paguen, aquest no quedarà a deure mai res”. Sublim.



FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.