Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’any 1967 Josep Maria Lliró tenia 21 anys i formava part del grup artístic d’Art Viu, on compartia inquietuds cinèfiles amb l’Arpa i Jaume Serra Fontelles, que poc després esdevindria un escriptor teatral notable i es professionalitzaria com a realitzador de televisió a TVE a Catalunya. Segons explica el mateix Lliró, «vaig voler fer una pel·lícula que fos crítica amb les processons, tan habituals durant el franquisme». A més a més, en aquella època, les noves generacions ja les consideraven desfasades, pròpies d’un altre temps. És amb aquesta idea que, càmera en mà, Lliró va decidir fer un retrat paròdic de la processó de Corpus, una de les més pomposes. Per fer la filmació, va disposar de tres càmeres de 8 mil·límetres, amb les quals va poder completar els quatre minuts de rodatge de cada rotlle. Les tres càmeres eren del mateix model. A més de la màquina pròpia, «vaig poder comptar amb les que em van deixar l’Arpa d’Art Viu i el Rial, que feia de venedor a Ràdio Escalé, i que també em va proporcionar el teleobjectiu».
Com que la intenció principal era evidenciar l’anacronisme d’aquella mena de manifestacions religioses, Lliró va il·lustrar les imatges amb música dels Beatles, «fet que feia grinyolar força la processó”. Explica que a l’inici del film, avui desaparegut –si bé Lliró assegura que n’ha d’existir una còpia en alguna banda–, «se sent un brogit de cotxes i de trens, per donar una sensació de rapidesa i dinamisme...». Lliró aclareix que «eren fragments molt curts i seguits, després dels quals, de cop i volta, en un canvi brusc de ritme, sonen les campanes i es veu la processó sortint de la Seu». Al final del curt, de setze minuts de durada, «es veuen les autoritats tornant a la Seu, sota pal·li, amb la custòdia». Aquesta part és filmada des de l’interior de la basílica, a contrallum. Com a banda sonora d’aquests darrers minuts, Lliró va escollir un tema de música àrab, «que vaig enregistrar directament de la ràdio, sense saber què deien o cantaven». Va coincidir amb la Guerra dels Sis dies, entre Israel i els seus veïns àrabs.
A diferència d’un film documental o una crònica, Lliró va idear i dirigir la pel·lícula a partir d’un petit guió establert. Sobretot pel que fa les músiques, que subratllen molt clarament les intencions del cineasta.
Corpus Christi es va projectar en nombroses sessions de cineclub de la comarca, a Art Viu i també a la Residència Sacerdotal de la carretera de Vic, on Josep Junyent devia visionar-la. Junyent aleshores tenia 37 anys i en feia sis que el bisbe l’havia destinat a Manresa. Interessat per la cultura, a banda d’exercir com a capellà i desenvolupar la tasca pastoral, ben aviat va entrar en contacte amb la gent d’Art Viu, amb qui mantenia llargues tertúlies sobre llibres, política, pensament... També escrivia versos, una bona part dels quals van ser recollits en el volum
Obra lírica, publicat per Columna el 1995, dos anys després de la seva mort.
Poema
Un dels poemes que han quedat inèdits fins avui i del qual conserva l’original manuscrit Josep Maria Lliró, és el que avui veu la llum per primera vegada. Escrit per Corpus de 1968, es titula
Corpus encara i duu la dedicatòria següent: «Elegia policroma a l’amic Josep M. Lliró pel seu film en blanc i negre sobre la processó del Corpus». Com escau en tota elegia, el poeta hi expressa la nostàlgia de les processons de quan era noi, en el seu Vic natal, i en destaca l’ambient de festa i l’esperit de germanor que hi imperava. Hi contraposa la visió en blanc i negre del film de Lliró, en sentit literal i també metafòric, amb l’esclat de vida i de color d’aquelles processons amb domassos als balcons, flors, gegants, orquestres i el batec de les campanes. Conscient, tanmateix, de l’evolució dels temps i dels costums, Junyent conclou el poema reconeixent que, com diria Josep Pla, a la vida tot passa avall. I lluny d’esmenar la plana al seu bon amic Lliró, l’home-capellà n’admet la seva visió
funeralícia, «amb un dolç record al cor». El mateix que conserven de Junyent tots els qui van tenir el privilegi de tractar-lo.
Corpus encara
Com d’unes velles massa velles –velles ja quan érem infants–
vèiem els passos vacil·lants, arrecerats sota dovelles
amb ulls d’enyor anticipat,
miro passar l’antic esclat del Corpus.
I era tan bell: ginesta i flors i paperets. I a les parets,
sobre els balcons, damascs de festa. Dels brandons
plorava cera i or tan lleu a l’ombradiu dels carrerons:
lluïa el cel de falciots en giravolts cap al cloquer.
Toquen campanes i també l’orquestra sona.
Llistada en groc i vermelló, ve la basílica. I el toc
dels tintinàbuls va plorant. Dansa rient el gran gegant
i la geganta. Tota una enorme gernació
riu, plora, prega ben compacta. Infants hi ha fent d’escolans;
altres criden a llúpia!
De la corona dels gegants ve l’or de la custòdia
i l’or dels capellans i el groc de la ginesta
i el sol més clar. Oh! Tot és u i és festa.
Bisbe i alcalde tot és u. I els fracs de municipi.
Vestits de seda i grans capells o pobrissalla
tots tiren paperets d’una senalla.
La Fe: és té per òsmosi.
Or de la fe i ja basta.
Fe en els gegants, fe en els balcons, i al blanc i l’or de l’aire.
No hi ha ni un pensament iconoclasta.
Quan trobaràs de nou, ciutat, de festa tan complida?
O quines coses marcaran, com les campanes bategant
el ritme teu, com d’una sola vida? Potser mai més.
És tot un temps, de segles ric, que vol tancar la porta.
Oh processó, que avui camines ja amb la faç de morta!
Potser plorant,
t’enterrarem per pietat.
Amb dolç record al cor, direm l’absolta.
Ve un dia que els parents més estimats
ben enarcats
els tornem a la terra, car de la terra ixqueren.
I aquell dia plorem enmig d’indiferents
que fan la seva via.
