Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
— Professionalment, continues la tradició del pare i de l’avi, oi?
— Sí. El meu pare, Domènec Huch Casellas, va néixer a Berga el 1924 i es va incorporar de jove a la feina, a ca l’Huch, i tota la vida va treballar d’impressor i de fotògraf. Aquest fet, el va permetre adaptar-se als nous canvis tecnològics, a partir dels anys vuitanta, i implantar les noves tècniques de preimpressió que exigia l’òfset. No va ser fàcil per a molts impressors tradicionals, tipògrafs de tota la vida, d’assumir els canvis. El pare va dur a terme una adaptació ràpida i eficaç, tot i que no sense esforços, a la nova era. Al laboratori fotogràfic va incorporar els nous equips de fotomecànica. Va excel·lir a l’hora de reproduir imatges per obtenir els fotòlits. Es va passar moltes hores tancat al laboratori, tant quan exercia de fotògraf com d’impressor. Va morir el 2009. El meu avi, Jaume Huch i Guixer també va ser poeta. Era el benjamí de catorze germans i de jove va fer l’aprenentatge a la impremta Torra de Manresa, després va treballar a La Formiga d’Or, de Barcelona, i a principis del segle XX va retornar a Berga on va fundar la impremta i la fotografia Huch. És un pioner de la fotografia i el primer que retrata amb llum elèctrica. Es conserven encara algunes de les primeres plaques de vidre de paisatge i reportatge, tot i que malauradament se n’han perdut moltes. A l’Arxiu del Berguedà conservem en paper unes 400 postals digitalitzades que va fer i que estan penjades a la Xarxa de Consulta Pública. M’agradaria poder editar un llibre de fotografies del meu avi.
— El teu darrer llibre, Queralt endins, és fruit del confinament per la covid?
— Sí. Va ser tota una experiència. Anava escrivint un poema cada dia i després feia una fotografia, de manera que es va establir una certa relació de complicitat entre la imatge i el poema. El subtítol del llibre és Poemes i fotografies del confinament. L’interès per la fotografia també em ve per tradició familiar. En aquest cas, es tracta de fotografies captades al llarg del dia, amb el mòbil, sense cap mena de pretensió artística, sinó només de captar aquell moment. El llibre té dues parts: a la primera hi ha tots els dies del confinament, mentre la segona fa referència a la desescalada, quan vam començar a sortir, amb un canvi de to, una mica més esperançat, que formalment es concreta en sonets. L’epíleg és de Jordi Estrada, que ajuda a entendre la clau interpretativa del llibre. El confinament va suposar un cop molt fort i pot ser que ara. de cara l’hivern, ens trobem davant d’una possible rebrotada, tal com adverteixen alguns científics, malgrat que estiguem passant per una fase potser una mica massa optimista.
— Com valores la publicació del primer llibre Guillem de Berguedà i altres trobadors?
— Molt positivament, perquè va ser el resultat de molts anys de feina, per part del manresà Climent Forner, de mare berguedana, que va traduir del provençal al català tota l’obra de Guillem de Berguedà i d’altres trobadors: Huguet de Mataplana i Guillem Ramon de Gironella, amb pròleg de Martí de Riquer i l’assessorament de Joaquim Molas, professor de la Universitat de Barcelona. Va ser com una declaració d’intencions perquè donava peu a la creació de la col·lecció inacabada Escriptors del Berguedà.
— Per què hi ha en la teva obra la reivindicació constant del berguedà Ramon Vinyes?
— Em va interessar ja abans que Garcia Márquez, a
Cent anys de solitud, el reivindiqués com a savi català, com també fan d’altres escriptors colombians, però la realitat és que a Catalunya havia quedat molt en l’oblit. A partir del centenari del seu naixement (1982) i de la tesina, s’inicia un cert procés de recuperació de l’obra i la seva figura.
Foto: Francesc Rubí.
Berga i Manresa
— Quina és la teva relació amb la cultura berguedana i amb la manresana?
— Recordo que ja vaig participar en la fundació de Regió7, tot i que aleshores era molt jovenet, amb Jordi Puntas, Quirze Grifell i una colla d’amics una mica més grans que jo. M’hi vaig vincular molt aviat. Vaig conèixer Gonçal Mazcuñán, Xavier Domènech i Albert Macià. Hi havia una complicitat. Recordo que el primer número de la revista L’Erol la vam maquetar i es va fer la fotocomposició a les oficines del diari, sobre el Puerto Rico. A partir del segon número, es va muntar a la impremta Huch perquè ja teníem més infraestructura a Berga. A principis dels anys vuitanta, en clau berguedana és molt important la fundació de la revista L’Erol i la creació de l’Àmbit de Recerques del Berguedà. Gairebé suposa un abans i un després, culturalment parlant. Abans, en l’àmbit teatral hi havia hagut La Farsa, fundada el 1958, que va reivindicar obres de Vinyes, però per dur a terme treballs de recerca pluridisciplinaris es necessitava la creació d’una entitat d’àmbit transversal, configurada amb diversos departaments, perquè tothom hi pogués encaixar. Les meves beceroles per poder fer articles al Regió7 van ser els escrits a L’Erol... Van ser uns anys culturalment potents, en què estudiava a la facultat. Aleshores una figura important per mi va ser Climent Forner, a qui considero el meu pare literari. Ell em va animar a ser editor. El coneixia de la seva etapa a la rectoria de Navàs, quan hi anava a llegir versos i em va acollir molt bé des del primer moment.
— I quins són els orígens de la teva relació amb Manresa?
— És una relació familiar i afectiva des que era petit. Compartia amb els Villaplana l’amor i la passió per la fotografia. El meu avi Jaume, a més de treballar a la impremta Torra, estableix una gran amistat amb el fotògraf Villaplana, l’avi, que els dura tota la vida. El seu fill, Joan, i el meu pare van ser molt amics. De fet, el pare baixava a Manresa a casa de Joan Villaplana a la pujada del Castell per aprendre fotografia, quan ja tenien la botiga al Born. Va morir l’any passat amb 84 anys. Encara avui conservem una gran amistat amb la família Villaplana. Una germana del pare, Roser, es va casar amb el manresà Joan Bosch, industrial important de la carretera de Vic, emparentat amb un alcalde de Manresa del mateix cognom, que va acollir el tenor Marcos Redondo quan feia el servei militar a Manresa i després es va casar amb una filla. Personalment, vaig tenir una gran relació d’amistat amb Lluís Calderer, que estava casat amb la berguedana Roser Vilalta. Ell m’incorpora a Faig, tant a l’entitat Faig Cultura com a Faig Arts. Vaig ser coordinador editorial de la revista, on vaig tenir com a companys de viatge Quim Noguero, Eudald Tomasa, Francesc Vilà, Antoni Daura i Jordi Bordas. Vam passar de Faig a Faig Arts, una revista de més gran format i interdisciplinària. L’amistat amb Calderer és fonamental. Gràcies a ell conec Jordi Estrada, que és un altre dels meus amics de fa anys. Es va eixamplant la nòmina d’amics manresans i acabo fent més vida cultural a Manresa que a Berga. Des de fa cinc anys tinc despatx de l’editorial al passeig de Pere III. També vaig estar vinculat al suplement Idees que feia Eudald Tomasa a Regió7, on em retrobo amb els amics de Faig, a més de Josep M Solà de Calaf o Josep M. Aloy, amb qui ja compartia projectes en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Un altre gran referent, ineludible, amb qui conservo una gran amistat és Josep Tomàs Cabot, a qui vaig conèixer de la mà de Climent Forner. Com a novel·lista li vaig publicar Deu visites al company absent, que inicia una relació d’autor-editor i d’amistat, fins a editar-li darrerament la seva narrativa catalana completa.
— Què remarcaries de la teva obra?
— La meva feina d’editor ha condicionat en certa mesura la d’escriptor. Tot el que m’ha exigit dedicar-me professionalment al món editorial m’ha robat el temps i l’energia necessària per poder dedicar-me més a la meva obra. Arrossego certa frustració perquè tinc molta obra al calaix, amb molts projectes encetats i idees que no he pogut desenvolupar. Em sacrifico molt pels altres per defensar la seva obra, però em perjudica el vessant més creatiu com a autor. Tinc una petita trajectòria com a autor de literatura infantil, on he publicat diversos contes, novel·la i teatre amb el pseudònim Mitus Stampa. També he editat uns Pastorets infantils. Com a Jaume Huch sobretot he editat poesia i la novel·la autobiogràfica Els ulls de la Geganta Vella, dins la col·lecció L’infern de l’americana (és a dir, l’interior de la butxaca, un nom que s’ha anat perdent). Com a poeta, Rere els vidres, Tentinejant, Patumejant, Queralt endins i a punt de publicar: Aloses invisibles, un diàleg amb els poetes de la Primera Guerra Mundial. També he participat en els reculls De tot cor i Tot és possible, amb el col·lectiu de narradors centrals. I hem editat Dies de roses i vi, amb relats individuals com a homenatge a les varietats del món del vi, dins del col·lectiu Lola Palau, una picada d’ullet a Alexandre de Riquer, gran artista modernista calafí, casat amb Dolors Palau.
Jordi Cussà
— Quina ha estat la teva vinculació amb el món del teatre?
— He estat vinculat de tota la vida amb el món teatral. Vaig començar a fer-ne de molt jove amb els Pastorets de Berga, de Serafí Pitarra. Em vaig incorporar a l’Agrupació teatral La Farsa i després vaig fundar un grup de teatre, Anònim Teatre, amb d’altres amics de Berga, entre els quals, Jordi Cussà, amic de joventut, mort recentment, a qui vaig reivindicar com a autor i li vaig publicar set títols: novel·la, una obra de teatre i dos volums de contes. Considero que ha estat un autor poc reivindicat fins ara i molt etiquetat. A la novel·la Cavalls salvatges (2000) marca un abans i un després: és un llibre brutal per la seva valentia i sinceritat. És colpidor i en certa manera reconstrueix les experiències que va viure i patir. Va estar deu anys atrapat. Algú el va considerar un autor maleït, que venia del món de la droga, però va demostrar sobradament que durant un periple de la seva vida va tenir aquella malaltia, de la qual va aconseguir desenganxar-se’n, i va demostrar que no era un drogoaddicte que escrivia, sinó un autor que havia estat jonqui. Tenia un estil únic que li donava una identitat pròpia. M’agraden molt els seus relats: Contes d’onada i de tornada, el trobo extraordinari, A reveure Espanya, El noi de Sarajevo... Retornant al teatre, hi vaig fer sovint d’actor, però també vaig estudiar la part més teòrica, gràcies a la figura de Ramon Vinyes, que sobretot era autor teatral, i també vaig decidir fer els cursos de postgrau a la Universitat Autònoma sobre teoria i crítica del teatre.
— Com és que decidissis fer un màster en relacions internacionals?
— Sobretot m’interessava la cooperació internacional des d’un punt de vista cultural. El màster servia per fer carrera diplomàtica a l’Estat espanyol, cosa que evidentment no m’interessava i consistia a estudiar tot un temari d’oposicions a la carrera. Una altra cosa hauria estat que Catalunya fos un estat, aleshores molt probablement m’hauria plantejar de fer-la si hagués pogut ser un diplomàtic català. Com que no era possible, em vaig especialitzar en cooperació internacional vinculada al món de la cultura. Vaig estudiar, en el marc de les Nacions Unides, la institució de la Unesco, dedicada a l’educació i la cultura. Aquest estudi sobre la Unesco em va permetre conèixer i treballar el centre Unesco de Catalunya, que en aquella època dirigia des de Barcelona Fèlix Martí, un diplomàtic sense estat, que en el seu llibre de memòries explica molt bé tot el que va ser la vida internacional catalana d’aquells anys. Vaig estar a París en algunes ocasions i em vaig incorporar en el departament de publicacions de la Unesco, fet que em va permetre coordinar les publicacions catalanes del centre. Entre les revistes destacava
Catalonia Culture, que coordinava. Estava feta per donar a conèixer la cultura catalana a l’estranger, de manera que s’editava en diversos idiomes.
Foto: Francesc Rubí.
Columna
«Hi ha encara molts prejudicis que fan que tot allò que es generi a comarques no tingui el reconeixement que es mereix»
— Quina valoració fas del conveni editorial amb Columna, de finals del segle XX?
— Molt positiu, però va acabar amb un sotrac. Va ser un conveni de col·laboració al 50% entre Columna i L’Albí, ja que els va interessar el projecte de la meva editorial i durant sis anys els meus llibres van sortir coeditats amb el doble segell. La col·laboració es va acabar amb la compra de Columna per part de Planeta, quan aquesta editorial decideix irrompre en el món editorial català i compra l’editorial mitjana independent més important i amb més musculatura dels anys noranta a Catalunya.
S’emportava els best-sellers més importants en català, que venien més de cent mil exemplars, des de Mossèn Tronxo fins a Amorrada al piló, amb autors com Ferran Torrent, Isabel Clara Simó o Maria de la Pau Janer. Va ser una editorial molt llaminera, la que Planeta va voler comprar. Aquesta operació em va deixar al marge, ja que a Planeta no l’interessava incorporar un segell petit ni a mi ser editor de Planeta. Així que l’any 1999 retorno als orígens i em torna a tocar reflotar l’editorial de manera totalment independent.
— Com va anar la teva etapa de traductor a París?
— Va ser una feina més per poder tirar endavant. Vaig rebre algunes feines de Proa i Edicions 62, que em van encarregar la traducció de novel·les d’autors francesos al català. En vaig traduir tres, que van ser editades. Després també vaig traduir contes i relats més curts de l’anglès, que s’havien publicat a Idees i posteriorment els vaig editar en forma de llibre. Considero que la faceta de traductor és important per a un escriptor, perquè estàs treballant amb la llengua i et dona múscul, flexibilitat i ofici.
— Què et sembla l’actuació dels mitjans de comunicació barcelonins en relació a les publicacions locals i comarcals?
— Hi ha encara molts prejudicis en aquest país, que fan que tot allò que es generi a comarques no tingui el reconeixement que es mereix. Només des de la Catalunya Central, o des de Manresa i el Bages, hi ha tot un reguitzell d’autors importants que haurien de tenir un reconeixement nacional molt més gran. Per exemple, Lluís Calderer, Josep Tomàs Cabot o Jordi Estrada. Des del cap i casal i dels mitjans de comunicació nacionals, el que es genera fora de l’àmbit barceloní pot ser etiquetat com a producte més comarcal, connotat pejorativament i relegat com a proposta de segona categoria. És una qüestió important que he hagut de debatre sempre. Com a país tenim una feinada molt important per intentar treballar més la idea de Catalunya ciutat, des del punt de vista territorial, de les infraestructures i de les vies de comunicació, enfront del centralisme barceloní. Però també des d’un punt de vista cultural. Si volem esdevenir un estat, ens ho hem de creure nosaltres mateixos i començar a preparar-nos des d’un punt de vista cultural. El que es fa fora de Barcelona no són subproductes, sinó que formen part de la nostra cultura nacional.
— En record de l’1 d’Octubre vas editar La terra sagna. Com t’ho vas fer?
— Vaig tenir l’atreviment de demanar a un centenar llarg de poetes si en volien escriure un sobre l’1 d’octubre de 2017. Fruit d’això vam recollir 106 poemes per la llibertat. Me l’estimo molt perquè hi ha una nòmina de poetes impressionant. Vaig tenir una feinada terrible per poder-los aplegar tots. En vam fer diverses presentacions, entre elles a Barcelona i Manresa.
El perfil
Foto: Francesc Rubí.
Jaume Huch i Camprubí va néixer a Berga el 15 d’octubre de 1961, com el seu pare Domènec, més conegut per
Mingo, professionalment impressor i fotògraf, que a més dels reportatges disposava d’una galeria de retrats. Va heretar la feina i la vocació del seu avi que va ser el fundador de la impremta Huch. La feina del Jaume és una continuïtat natural del món heretat de les arts gràfiques i la fotografia, que culmina amb l’edició de llibres. Així, el 1986 va fundar el segell Edicions de L’Albí –el desembre farà 35 anys–, conjuntament amb la revista de poesia
Ultime. El primer llibre publicat va ser
Guillem de Berguedà i altres trobadors. La mare, Palmira, des de l’any 1959 en què es va casar, és la responsable de la botiga de llibreria i papereria del negoci familiar de la Casa Huch, popularment coneguda per ca l’Huch, que ara regenta la seva germana Esther. Dels dos als cinc anys, el Jaume passa pel parvulari de les germanes Vetlladores del barri vell de Berga, d’on va al de les germanes Dominiques. Més tard passa al col·legi La Salle, on estudia tota l’EGB: «No és un període especialment feliç, en un món tancat i resclosit, tant pels mètodes educatius com per la duresa d’alguns germans i professors seglars que també hi feien classe». Fa primer de BUP internat al Seminari de Vic. Malgrat enyorar-se, li va suposar un abans i un després, «una alenada d’aire fresc, on alguns professors em van marcar per sempre: Segimon Serrallonga, que era un gran poeta, Josep Esteve, escriptor i professor de català, l'historiador Antoni Pladevall, que em van fer entreveure un mon més culte i més arrelat al país».
El 1976 retorna a Berga i continua els estudis a l’institut Guillem de Berguedà, des del segon de BUP fins a COU. Després passa a estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, fins que es llicencia, el 1984. Dedica la tesi de llicenciatura a l’escriptor berguedà Ramon Vinyes, que ha reivindicat tota la vida. Paral·lelament, també havia estudiat a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya a l’Escola Industrial i a l’escola Xaloc, especialitzada en arts gràfiques. Acabats els estudis, s’incorpora a la impremta familiar de Berga, on es fa càrrec de la preimpressió, composició, laboratori i fotomuntatge. En etapa de formació, retorna a estudiar a Barcelona i fa un postgrau de teoria i crítica del teatre a la Universitat Autònoma i un màster de dos anys en relacions internacionals a la Universitat de Barcelona. Del 1994 al 1999 fa un conveni editorial de col·laboració amb Columna. Amb la seva exdona, la violinista Alba Roca, van estar-se a París tres anys, en què exercirà de traductor i escriurà la seva primera novel·la. Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i mitjançant el campus virtual, treballa com a consultor dels cursos d’accés a la universitat per a majors de 25 anys de la UOC. El 2002 munta una oficina nova a Berga, amb refundació de l’editorial i canvis en la distribució i comercialització dels llibres. En aquests vint anys li ha tocat treballar molt, per reivindicar una literatura de proximitat centrada en la Catalunya Central i amb voluntat d’homologar-la en l’àmbit nacional, sense renunciar a editar autors tant catalans com estrangers d’arreu. Editor eclèctic, no s’ha especialitzat només en un tipus de llibres, tot i les seves preferències per la literatura i les col·leccions de narrativa, poesia i assaig, però sense oblidar les monografies diverses, la literatura infantil i juvenil, llibres il·lustrats..., sempre en favor d’un servei cultural que vol prestar com a editor.
