​Definir el dolor

per Marta Jorge, 17 de novembre de 2021 a les 07:10 |
No és fàcil definir el dolor, tot i que els professionals de la salut ens entossudim a fer-ho. Quan estudiava Medicina, els anestesistes s’esforçaven a classificar-lo en interminables llistats que memoritzava incrèdula quan arribaven els exàmens. Recordar aquelles dades era tan utòpic com inútil, sobretot perquè el dolor més profund, el pitjor de tots, ni se sent i ni apareix en cap classificació. Simplement és aquell que et puny i et deixa mut. Amb el permís de Plató, seria com un dolor d’ànima. Perquè el dolor que et regira per dins –com quan un ésser estimat marxa per sempre més– és més destructiu que el dolor físic i ni el millor analgèsic el fa desaparèixer. No tothom és capaç de conviure amb això. Quan la Mònica va morir em vaig negar a entrar a veure el seu cos present al tanatori. Emparada per l’egoisme, preferia recordar-la tal com ella havia estat sempre: una persona jovial, intel·ligent i plena de vida. Vaig optar per quedar-me amb aquell record enlloc del d’un rostre demacrat malgrat les virtuts del maquillatge o el d’un cos enfundat en el vestit negre amb què ans enrere s’havia llicenciat en Dret. La por ens paralitza, ens resta valentia i per això molts preferim no mirar el costat menys amable de la vida. La hipocresia de l’actual món dels filtres ens empeny constantment a compartir només la cara bona de les coses amb els qui ens envolten, ja siguin coneguts o estranys. No només som experts en photoshopejar tant com podem les nostres imperfeccions, sinó que ens comportem com simples espectadors del cinema de les masses, on passem l’estona veient imatges que –un cop lluny de l’espectacle– ja no sembla que vagin amb nosaltres. És l’egoisme d’una societat vident que lluita per no treure’s la vena dels ulls i prefereix mirar cap a un altre costat.
 

Aquesta, la nostra societat dels filtres, viu rodejada d’un patiment que ja no sembla afectar-nos. No cal accedir a imatges de conflictes bèl·lics per apropar-nos al sofriment dels altres, perquè la seva natura és absolutament multiforme i de vegades és massa proper a nosaltres. Davant de les múltiples formes de manifestar-se el mal dels altres podem continuar mirant cap a una altra banda si el reflex d’allò que veiem ens recorda massa a nosaltres mateixos. Viure en la ignorància és avui més fàcil que mai, com a éssers privilegiats que habitem en el món del present continu en què no parem atenció a res, moguts per la inèrcia de la immediatesa. Però no ens enganyem. Hi ha altres formes de mirar. Podem observar el patiment aliè del món sense aparcar les emocions, patir com a espectadors sense maquillar la nostra vulnerabilitat i esforçar-nos per tal que aquest dolor dels altres deixi de ser aliè per no resultar estrany. És qüestió de comportar-nos una mica menys com el que cada com semblem més: éssers deshumanitzats dominats per la tirania del materialisme que gairebé han oblidat el significat de l’empatia i la compassió.  Es tracta de posar-nos al lloc de l’altre sense oblidar que ningú es lliura de trobar-se immers en el més desagradable i desolador dels escenaris que es puguin imaginar. Depèn de nosaltres continuar allunyats del cultiu de la resiliència per seguir sent simples voyeurs del món. Tenim l’obligació de fer una ullada de banda a banda del globus més sovint per adonar-nos que el potencial de millora del nostre planeta ja no coneix límits. Però cal fer-ho amb deteniment i allunyats de la pressa, posant el focus en els ulls de l’altre per entendre el significat del dolor o la desesperació. Esforcem-nos a mirar a través del vidre de la sensibilitat per tal que el reconeixement de l’altre formi part, plenament, també de nosaltres.
També hauries de llegir
Fa 7 setmanes

​El dolor aliè

Arxivat a:
Opinió


Participació