​El que ens queda d’estiu

S’acaba l’agost i per a una gran  part de la població això representa el final de les vacances i la tornada a la feina. El que explicaré ara va passar l’última setmana i al lloc on vaig trucar acabaven de tornar. Vaig parlar amb tres persones, totes tres conegudes. La que em va agafar el telèfon el primer que em va dir va ser «què, com ha anat l’estiu?». Com si formés part d’un protocol de comunicació, les altres dues em van saludar exactament de la mateixa manera. Dono fe, perquè els conec prou bé, que no es tractava d’una frase de cortesia sinó d’una pregunta espontània. I amb la mateixa sinceritat, i perquè hi ha prou franquesa, a totes tres els vaig haver de recordar que l’estiu encara no s’havia acabat. De fet ens en quedava gairebé un mes. A finals d’agost et poden demanar com han anat les vacances, perquè la major part de gent ja les ha fetes, però el que no podem fer és donar per finat allò que encara és ben viu: l’estació més alegre i amb més coses per gaudir de tot l’any.

Els dansaires de la processó de Verges onegen un estendard on diu «Lo temps és breu», i no els falta raó. Jorge Manrique, en les seves Coplas a la muerte de su padre, era més radical parlant de la fugacitat de la vida i deia que «si vemos lo presente/como en un punto se es ido/y acabado,/si juzgamos sabiamente,/daremos lo no venido/por pasado» i tampoc no és això. Ja ho sabem que el temps és breu, però el que no podem fer és llençar la tovallola i no aprofitar les coses bones quan passen, només pel fet de pensar que duraran poc. Justament per això cal treure’ls tot el suc. A l’estiu i a tot allò de bo que la vida ens posi al davant.. Pocs dies després d’aquella trucada, una feliç casualitat em va fer coincidir amb un amic meu a qui feia temps que no veia. Com si la providència l’hagués posat al meu camí per deixar-me més tranquil, us juro que em va preguntar «Què, com va l’estiu?». Per fi, algú que comptava el temps com jo! Tan sols una observació: l’amic està jubilat i potser per això no confon el cicle de l’any amb el calendari laboral. És una sort.