EDITORIAL

​Tota pedra fa paret

Resseguint el passat agrícola i industrial de la ciutat i la comarca a partir de diferents reportatges, hem anat desgranant moltes realitats i hem documentat vestigis de l’activitat quotidiana i econòmica dels nostres avantpassats. Moltes es conserven, amb millor o pitjor estat, a la trama urbana de Manresa o a l’antiga perifèria, però n’hi ha moltes a l’anella verda, el terme i el conjunt del Pla de Bages, que ens connecten amb l’anar i venir de persones i productes conreats a l’àrea d’influència de la ciutat des de fa centúries.

per El Pou, 2 de setembre de 2021 a les 11:33 |
Il·lustració: Jaume Gubianas i Carles Claret.
Així, explicàvem el febrer de 2017, el 1860, la vinya ocupava el 22,1% de l’extensió total de la comarca, un 63,5% dels conreus. I, a finals del segle XIX, abans de l’arribada de la fil·loxera, el Bages era la zona que més vi produïa del país. La petja d’aquest període, a banda de la recuperació de la producció vitivinícola les últimes tres dècades, encara es conserva. Queda reflectida mitjançant construccions amb la tècnica de pedra seca, antiquíssima, amb una llarga tradició a casa nostra des l’època romana i de la qual, últimament s’està potenciant l’estudi, la divulgació i la recuperació amb programes impulsats des de l’Escola Agrària i amb programes ocupacionals com el coordinat per Càritas. L’objectiu és fer reviure oficis manuals i imprescindibles en altres temps com el de marger, mentre es reconstrueixen i etiqueten els exemples més esplendorosos i visibles que ens trobem en qualsevol ruta a peu o amb bicicleta, resseguint el camí ignasià, que agafa volada amb la cita de 2022, o simplement arran de visites de caràcter enològic o recreatiu. 

Les construccions i les divisions agrícoles de pedra seca són un signe inequívoc de la quotidianitat d’altres temps i del paisatge del treball agrícola i forestal, cristal·litzat amb marges i barraques, però també amb petites meravelles d’enginyeria ancestral com camins empedrats, tines, pous o colomars, erigits en un territori on, abans de l’arribada de la Séquia, la recollida de l’aigua i la canalització per al rec eren complicades i l’explotació de la vinya i l’olivera eren predominants. Ens reconnecten amb el nostre passat preindustrial i esdevenen un patrimoni que cal protegir i tenir ben inventariat per part de l’administració, els agents naturals i turístics i, en últim terme, la ciutadania. Tenir garantida aquesta part, alhora, és un excel·lent basa per incorporar-la com a actius que atorguen un valor afegit als potencials visitants de Manresa, el seu entorn i, en últim terme, potencien l’interès d’autòctons i forasters per la història local. Una petita joia que mereix tota la divulgació que es pugui i la conseqüent explotació des del vessant turístic. La pedra seca revela l’autenticitat del territori, embelleix l’entorn natural davant de l’afany constructiu depredador de l’espai natural i dona sentit a les activitats destinades a cohesionar el territori, tant des del vessant cultural com econòmic i mediambiental. Una peça més del catàleg per vendre Manresa al món i la constatació que, talment com en qualsevol construcció, tota pedra fa paret.

Aquest és l'Editorial de la revista El Pou de la gallina de setembre de 2021. En la mateixa revista, ja disponible als quioscos i llibreries de Manresa, s'hi pot llegir el reportatge "La recuperació del patrimoni manresà de pedra seca" de Jaume Puig i Ibáñez.
 
Arxivat a:
Temes del Pou, EDITORIAL
Participació