​Tot el que dec

D’entre les moltes definicions que s’han escrit sobre l’amistat en recordo una que deia: «Un amic és una persona que quan et saluda i et demana com estàs, s’espera per escoltar la resposta». I és certament així. Demanar com estàs o com va tot s’ha convertit en una rutina que es diu d’esma i que poques vegades respon a un interès real. És més, si l’altre s’estigués tan sols un minut a explicar-nos de debò com està, ens semblaria una reacció fora de lloc, gairebé una falta d’educació. Les relacions humanes funcionen així. També hi ha qui diu sense pensar-s’ho dues vegades «ha estat un plaer». I ho diu, posem per cas, com si una entrevista de cinc minuts a la tele li hagués causat tanta satisfacció com una nit de nuvis sense haver-se de casar o un menú degustació a un tres estrelles Michelin. Les expressions de cortesia estan plenes de desmesures, i no hi donem importància perquè ja les hem assimilat com un pur convencionalisme. Però hi ha una frase que s’escolta amb massa freqüència i que no és precisament de cortesia. La pronuncien amb molta facilitat algunes persones que se senten triomfadores i la deixen anar amb molta contundència, com si haguessin de justificar un èxit que en el fons deuen pensar que potser és immerescut. Són aquelles que et diuen: «No dec res a ningú. El que tinc no m’ho han regalat, m’ho he guanyat jo tot sol». Lamentablement no he vist mai ningú que els ho rebati. I s’ho mereixerien. No caldrien gaire arguments per desinflar, com si el punxéssim amb una agulla, el globus de la seva vanitat.
 
De persones que poguessin fer una asseveració com aquella sense faltar a la veritat, ara mateix només se m’acut el Robinson Crusoe. La resta d’homes i dones que vivim en societat devem tantes coses als altres que si haguéssim de fer-ne un llistat no en tindríem prou amb tota aquesta revista. Allò que som i el poc o molt que hem aconseguit ho devem als pares, a la família, als mestres, als amics, als companys, a les persones que han confiat en nosaltres per donar-nos una oportunitat... I en gran mesura, a una societat que ens cuida i ens nodreix de tot. Penso en tot el que tinc i sé a qui li dec cada cosa. Em podria passar una vida donant les gràcies.