Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de juny de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El punt d’arrencada és el reportatge sobre
El parlar de Manresa, que vam publicar l’abril de l’any passat, i que va tenir força ressò a les xarxes. S’hi recollien paraules com
baleiar,
pipiripip,
postada, racó o
torreta, algunes de les quals es perden inexorablement (fa poc un amic em comentava astorat que havia demanat
bosses del racó en una botiga i la dependenta no sabia què eren). Uns quants lectors hi van fer aportacions, que anirem recollint en aquest espai. Els nous suggeriments que puguin arribar al
nostre correu electrònic o via Twitter, Facebook o Instagram, amb l’etiqueta
#bagesisme, seran benvinguts.
Aquest mes parlarem d’algunes paraules relacionades amb la Séquia, a proposta de l’amic Isidre Casals, que em recorda que els hortolans posaven
senyals de fenàs –un manat d’herba verda-- per indicar que havien desviat l’aigua per regar el seu camp. Aquest desviament es feia obrint el
restellador. una planxa metàl·lica que canvia la direcció de l’aigua dins dels
ramals o
brancs dels recs. Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) no hi surt la paraula
restellador, però sí que consta en el Diccionari Català Valencià Balear, com a variant d’
estellador –i també
trestellador–, alhora que recull el privilegi del rei Alfons el Magnànim, que «posa sots protecció y salvaguarda real la céquia de la ciutat de Manresa, resclosa, rastells, restalladors, rasas, ponts, pedres», extreta del llibre
Cequia de Manresa, de Magí Canyelles, el cronista manresà del segle XVII que va
canar (mesurar amb canes) aquest nostre canal medieval. Altres elements que obren i tanquen l’aigua són els
ullals, les comportes de la Séquia que donen rec als camps, i els
bagants, que serveixen per desguassar i obrir i tancar la Séquia en llocs estratègics, com ara la resclosa de Balsareny. I per acabar, una dita manresana que aporta Cristina Balaguer:
Anar com l’aigua de la Séquia, una expressió que es diria d’algú que no té disciplina o fa el que vol.
A l’hora de tancar aquest espai, m’arriba la trista notícia de la mort prematura de Joan Badia i Pujol, mestre de mestres, a qui dec en bona part l’afició a estudiar i divulgar la llengua catalana. Serveixi, doncs, també, de modest homenatge a la seva immensa figura.
