​El valor de les coses

per Carles Claret, 10 de juny de 2021 a les 12:04 |
L’enyorat Luis Eduardo Aute va compondre una cançó ben simple, però que esdevé una bella declaració d’intencions. Un full de ruta vital; il·lús, idíl·lic, però molt inspirador. Es titula Prefiero amar. La lletra arrenca constatant la sensació d’estupidesa dels que, sovint, patim els símptomes de ser una rara avis. «Me dice el corazón que no soy de este planeta, que caí de algún cometa fuera de circulación». No pas perquè creiem que el nostre planeta és el centre de l’univers, el punt de rotació des d’on gira tot i tothom. Més aviat la cosa rau en el fet que la raó, que hem alimentat amb converses, lectures, reflexions i l’empirisme dels anys viscuts, no és capaç d’aturar els batecs furibunds d’un cor apassionat, rebel i irremeiablement arrítmic. Per això entre «la fe y la felonía, la herencia y la herejía, la jaula y la jauría, entre morir o matar...» preferim l’amor o, directament, estimar. Amb tot el que implica en entrega, generositat, empatia, lluita... I allò que estimem té un valor incalculable. Aquesta incondicionalitat no sempre l’aboquem en una persona... també sentim afecció per projectes col·lectius, en què resistir sol ser vèncer, superant adversitats i fent front a qualsevol ordre establert.

Després del Feliç confinament, la comissió de la Innocentada em va convidar a participar en un d’aquests projectes. Un text enverinat per a la farsa sexagenària, amb tots els virus de la covid inoculats. Una dramatúrgia per a sis personatges i sis ballarins, acotada en temps i espai (escènic). Un vestit a mida que, ajornat primer a principis d’any pels efectes de la pandèmia, a l’abril es va reprogramar i es va haver de cancel·lar després del primer cap de setmana de funcions pel mateix motiu. Lamento que molts us el perdéssiu... qui sap si per desconfiança. Perquè al Kursaal s’hi programen espectacles dits professionals que no tenen ni la brillantor ni el pedigrí de la Innocentada dels últims anys. Un espectacle ideal per fotre’s de Manresa. Únic, singular, arrelat i amb el compromís de moltíssima gent. No cal confondre ideal amb idealitzat. No, no és perfecte. Però no puc sofrir que es menystingui. L’elenc i el cos de ball no fan el que poden... ho donen tot. A canvi de somriures, aplaudiments còmplices i un xute de manresanitat. Aquest invent, amb alts i baixos, fa 64 anys que dura. Quants esdeveniments d’arrel popular amb més de sis dècades de tradició té Manresa? Donem suport al circ, però quants funambulistes i acròbates hem llançat a la fama en l’últim mig segle? O bé patrocinem la Fira Mediterrània, un artefacte que, un cop desmuntat, fa un quart de segle que no deixa res a la ciutat, al marge de l’experiència migrada del públic –no m’he cregut mai les xifres d’assistència oficials–, que paga una entrada poc popular.


Molts col·lectius i ciutadans que paguen impostos a Manresa tenen projectes i, per desgràcia, queden desplaçats a espais que no són el Kursaal. No passen pel filtre que suposa el morro allargat d’El Galliner, que, no ens enganyem, no és només qui gestiona la gran programació, sinó qui decideix sobre un tant per cent considerable del pressupost de Manresana d’Equipaments Escènics. Sí, per sort, facilita poder veure els muntatges de més renom prop de casa –els que es programen arreu del país, ni més ni menys–, però, agafant la bandera de l’Aute, em disgusta veure la poca sensibilitat per sumar-se, sense fiscalitzar-les, a iniciatives tant o més manresanes. La recuperació del Kursaal i la dinamització de fa més de dues dècades atorguen un xec en blanc vitalici? A Jordi Basomba, el gerent de l’empresa gestora dels teatres, aquesta dinàmica heretada li aplana el terreny. Només cal que actuï de tecnòcrata per quadrar els números i mostrar les taxes de lloguer quan algun il·lús vulgui llogar algun espai. Ah! I amb el pack, apareixerà en l’espai d’altres espectacles del web. Francament, crec que toca reflexionar sobre el valor de moltes coses que impulsa la ciutadania. I, a nivell sociocultural, en aquesta ciutat, massa sovint estem encotillats. 

 
Arxivat a:
Opinió
Participació