​Quo vadis iustitia?

per Montse Rosell, 7 de maig de 2021 a les 10:06 |
Quan el juny de 2018 Iñaki Urdangarin ingressava a la presó de Brieva, tota la classe política espanyola es va afanyar a dir que la justícia, a Espanya, era igual per a tothom. Sense entrar en el detall d’aquell cas, Urdangarín ingressava en una presó de dones, no compartia espai amb cap altre reclús, però sí lloc privat d’esbarjo, d’esport, o una sala per rebre visites. No, no és igual per a tothom. Hi ha una sobrecàrrega i escassetat de mitjans. La lentitud és gairebé endèmica i en molts àmbits obsoleta. Fets que malgrat que fa temps es denuncien, cap govern ha estat capaç de resoldre. Potser no s’ha volgut. Veurem què passa ara amb els efectes de la pandèmia. I si això és preocupant, encara ho és més la politització de la justícia i els seus òrgans judicials com el Consejo General del Poder Judicial, l’òrgan de poder dels jutges, o la Fiscalia General de l’Estat. El Poder Judicial és un dels tres poders que integren l’estat de dret i, si falla, el sistema es desmunta. Sense divisió de poders no hi ha democràcia, perquè és en aquesta divisió on s’articula el control dels abusos de poder.La politització de la justícia s’ha fet evident en la lluita contra el moviment independentista. La presó preventiva, les duríssimes penes contra els presos polítics, la persecució contra milers de persones vinculades a aquest moviment, la persecució econòmica a través del Tribunal de Cuentas. El Tribunal Suprem ha arribat a dir que considera imprescindible que els presos polítics catalans acceptin un programa de “reeducació” abans d’accedir als beneficis dels graus penitenciaris. En paraules de Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, l’actitud dels magistrats espanyols és comparable amb la pràctica maoista, que més enllà de la privació de llibertat exigia la “conformitat expressa” dels condemnats amb la sanció imposada. Desproporcionalitat i un evident afany alliçonador.

Les afirmacions del senador Cosidó al voltant del jutge Marchena i del control per aquest de la Sala Segona pel darrere van posar de manifest l’afinitat del jutge amb el PP i el control polític del Tribunal Suprem. Un tribunal al qual no s’arriba per oposicions, sinó per designació del Consejo General del Poder Judicial, els membres del qual són escollits pels partits polítics. No cal dir gaire més. La recent abstenció del magistrat del Tribunal Constitucional Cándido Conde Pumpido del procediment que ha d’estudiar els recursos d’empara dels presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem per unes declaracions seves l’any 2017 contra els presos i exiliats se suma a la del magistrat Antonio Narváez, també per unes declaracions que en comprometien la imparcialitat. I encara n’hi pot haver més. Sorprèn la impunitat amb què han mostrat la seva animadversió, i més quan són coneixedors que el cas, tard o d’hora, arribaria a les seves mans. La politització de la justícia provoca que en moltes ocasions s’imparteixi ideologia en comptes de justícia. Una justícia que també condemna els nois d’Altsasua a 13 anys de presó per uns fets que es va acreditar que res tenien a veure amb terrorisme i només a 9 anys el militar i guàrdia civil de La Manada. Una justícia que condemna rapers per lletres antimonàrquiques icensura portades com la dels Reis a la revista El Jueves, però es nega a investigar els negocis obscurs de la monarquia. Una justícia que permet que una membre d’un CDR sigui detinguda per una causa de terrorisme, rebel·lió i sedició per l’enviament d’un watsapp que al final no acreditava res, segons la jutge que la va absoldre, i que ni tan sols investiga que un grup de militars parli de bombardejar la seu de l’ANC o d’afusellar milers de ciutadans.


Politització significa pèrdua d’independència. Ja sigui contra els independentistes, contra la llibertat d’expressió o contra els drets dels més vulnerables. És també perillosa quan tolera ideologies antidemocràtiques. Quan s’obeeix a uns interessos, es perd la independència judicial. L’any 2019, el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (GRECO) urgia Espanya a la revisió del nomenament dels òrgans judicials i advertia que les autoritats polítiques no havien d’intervenir en el procés judicial. Abans ja ho havia fet el Consell d’Europa. És imprescindible i urgent dotar el poder judicial de la màxima independència en l’exercici de les seves funcions i també en el nomenament i control dels seus membres. És clar que qui s’hauria d’encarregar de la reforma, la classe política, o ja li va bé o és incapaç. És aquella que defensa la qualitat democràtica d’Espanya afirmant que Carles Puigdemont gaudeix dels mateixos drets i llibertats que tothom, com va dir la ministra Gonzalez Laya a Estònia. No recorda que és lliure malgrat Espanya. Això explica el perquè dels mals endèmics de la justícia. Als grans partits polítics espanyols no els preocupa la reforma necessària de la justícia, només el seu control.

 

Imatge: Carles Claret.

Arxivat a:
Opinió
Participació