Aquesta informació es va publicar originalment el 29 d'abril de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cruel arriba el mes d'abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.
Així comença el primer cant d'un dels llibres més estremidors que mai s'hagin escrit:
La terra gastada, de T.S. Eliot. Evoca una primavera cruel. La crueltat de la natura fa reviure les coses adormides i les mata indiscriminadament. Una visió de la mort que hi ha en la vida, i la inclinació a la mort que implica ésser viu (les ganes de viure després de contemplar de prop la mort, seria una visió molt optimista per a aquest poema). Més endavant hi ha una visió de la
ciutat irreal, metonímia de la humanitat, que és també trasbalsadora:
Irreal Ciutat,
sota la boira saura d'una aurora d'hivern,
fluïa una gentada pel Pont de Londres, tants
que mai cregut no hauria que en desfés la mort tants.
Són homes que tenen "els ulls fits davant dels seus peus", i que planten cossos en els horts i esperen que facin florida. Una ciutat de cadàvers vivents. Cossos vius, però amb ànimes mortes. Una visió sense esperança, que espera fer reviure un cadàver, però no la seva ànima. Homes amb ment, homes sense cap anhel, que exhalaven "sospirs, curts i espaiats". El món pensa, però no sent.
Si, estimat lector
("Hypocrite lecteur! –mon semblable,– mon frère!"), puges dalt d'un turó i contemples la ciutat de nit, un pot tenir aquesta visió: no hi ha vida, només una pulsió; no hi ha individus, és un eixam; un exèrcit d'ànimes mortes que només vetlla per la pervivència del cos, i ignora els confins de les seves ànimes. Si Setmana Santa és el moment de celebrar la salvació de l'ànima per als cristians, serà per a tots un bon moment per recordar que som més ànima que cos. Que els metges en prenguin nota, i els polítics, més. No podem enfonsar la humanitat en la tristor de la
roca eixuta. Només l'amor (a les persones, o al Tot, o a l'U...) ens salva:
–Però quan, tard, tornàvem del jardí dels jacints,
plens els teus braços, i el teu cabell mullat, jo no podia
parlar, els ulls se'm velaven, no em sentia
ni viu ni mort, res no sabia,
la mirada en el cor de la llum, el silenci.
Il·lustració: Erques Torres.
