​Els incontinents

És una anècdota que he recordat moltes vegades. És dels anys en què al Passeig de Manresa, just a l’altra costat del cinema Atlàntida, hi havia un immens solar que s’aprofitava com a aparcament i on cabien centenars de cotxes. I era també en aquell mateix descampat, popularment conegut com el pàrquing de l’Atlàntida, on dues vegades l’any, per la fira de l’Ascensió i la de Sant Andreu, s’hi instal·laven les atraccions. Un lloc que, quan s’esqueia, també encabia, sense problemes d’espai, els circs que passaven per la ciutat. Tot això fins que un bon dia s’hi va projectar la construcció dels edificis que hi ha ara. L’anècdota és de llavors i del maldecap que se li va presentar al senyor Pere Vilarasau (a.c.s.) que en aquell moment era el regidor encarregat de la circulació. Interpel·lat sobre els plans que tenia per fer front als aparcaments que es perdrien edificant aquell espai, la seva resposta em va semblar d’antologia i no l’he oblidada mai: “Que la gent s’imagini que és fira tot l’any”. El seu raonament era incontestable. Si els dies en què el solar era ocupat pels caballitos, la muntanya russa i els cotxes de xoc tothom trobava un lloc per deixar el cotxe i Manresa no es col·lapsava, per què s’hauria de col·lapsar quan la supressió del pàrquing fos definitiva? Com és evident, el primer dia sense el pàrquing de l’Atlàntida la circulació va continuar funcionant i ho segueix fent des de llavors. Però si em recordo de la resposta del regidor Vilarasau no és pas per aquell fet concret sinó perquè la seva lògica es pot aplicar a moltes altres situacions.

Els berguedans sobreviuran a dos anys sense Patum i els de Solsona a dos sense carnavals, igual com tots hem sobreviscut a una nit de Cap d’any sense cap  mena de xerinola i a un estiu sense marxar de vacances. Parlem només d’un any o dos de renunciar a algunes celebracions en bé de la nostra salut i la de tots. I per això m’entristeix i em fa ràbia quan veig tanta gent adulta incapaç del mínim sacrifici i de contenir-se per res, apel·lant a les llibertats individuals, a la constitució o als drets humans per mantenir egoistament qualsevol mena d’esbarjo que els vingui de gust. Pobrets. Que pensin que han estat engripats dos anys. I que ningú es mor per això.