BUGADA AL POU. Març 2021

Patrimoni històric en venda

De la mà de Lluís Virós, i amb retrats impecables de Francesc Rubí, el Pou ja fa temps que ressenya aquells edificis que estan inclosos en el catàleg de patrimoni de Manresa. Alguns, ja siguin industrials o d’obra més civil, presenten un estat precari i, si no se’ls dona cap ús, envelleixen molt malament. Com la casa Llisach, a la cantonada entre la placeta del mateix nom i el carrer d’Alfons XII. La finca, que durant un temps va acollir l’Ateneu Popular la Séquia, està en venda per 1.100.000 euros. Me n’ha fet adonar un lector que m’ha enviat una fotografia de l’expositor de Finques Bonavista a la carretera de Vic. Mala zona, mals temps, una propietat amb, potser, massa pretensions i un Ajuntament que té massa immobles d’aquest tipus (l’Anònima, els Panyos i un llarg etcètera) que, amb l’experiència del Casino, costa una barbaritat no tant adquirir-los com recuperar-los per a l’ús públic.

No va poder ser

El centre històric està com està i la pandèmia ha limitat l’activitat ciutadana. La Festa Major d’estiu ja va ser descafeïnada i la Llum d’aquest any, encara més. Al marge de la suspensió de la Fira de l’Aixada, però, algunes entitats es van esforçar a organitzar actes aprofitant la festivitat manresana, i especialment El Galliner, que com a entitat administradora va preparar l'Acció 21 21 21. La iniciativa consistia en petits castells de focs des de 21 punts repartits per tot Manresa. Un dels punts que l’entitat veia ideal era la torre de Santa Caterina. Però prop de la construcció hi ha una gossera. M’expliquen que El Galliner es va posar en contacte amb els propietaris per explicar-los que l'acció pirotècnica duraria nomes dos minuts i comentar-los si els semblava bé que la torre de Santa Caterina fos un dels 21 punts escollits. Però els responsables, tot i debatre-ho durant un parell de dies, al final van dir que no ho podien acceptar. 
 
Concursants amb influència

Una altra de les activitats organitzades pel Galliner va ser un Concurs-Kahoot per internet amb preguntes sobre la Llum i la Séquia, la vigília del 21 de febrer al vespre. L’aplicació permet el joc de diferents participants simultàniament i queden registrats els concursants. La sorpresa dels organitzadors l'endemà, en acabar l'ofici, va ser descobrir que un dels participants del concurs havia estat el secretari del Bisbe. No sabem en quina posició va quedar, però segur que l'important no era guanyar, sinó participar en el joc, sense incórrer en cap pecat inconfessable.

La Llum a ‘La Razón’

Continuo resseguint la Festa de la Llum amb l’anàlisi d’un article de l’escriptor Javier Sierra, publicat per La Razon el dilluns 22 de febrer ,que m’envia per correu una amable subscriptora. L’autor s’hi fa ressò de la festivitat d’aquest any, amb una barreja curiosa de tòpics. D’entrada, la titlla com una de les seves celebracions favorites en l’anomenat corazón de Cataluña. Una celebració que, segons ell, parteix d’un fenomen que descansa «en ese delgado hilo que separa lo natural de lo sobrenatural». En una rigorosa descripció del context històric i les trifulgues entre Manresa i el Bisbat de Vic, Sierra fa emergir la figura el misticisme de la muntanya màgica de Montserrat i la moreneta, motiu de la il·lustració. Aquesta ressenya en el rotatiu dirigit per Paco Marhuenda ens la podem agafar per dos vessants. El carrincló: crec que ni a les escoles més conservadores s’explica el miracle amb tanta vehemència, o pel vessant del màrqueting i la promoció turística. De fet, la tribuna acaba al·ludint al pas de Sant Ignasi per Manresa. Sense fer-s’hi mala sang, jo apostaria pel segon que, al capdavall, la pela és la pela.
 
Transéquia

Per cert, que, lentament, els topònims manresans relatius a la Séquia –la infraestructura clau que, amb miracle o sense va acabar sorgint després dels estira-i-arronses amb el Bisbat al segle XIV– van adaptant l’accent a la normativa actual, que coincideix amb la pronúncia manresana. I aquest any, la Transéquia ja llueix l’accent tancat... Llàstima que en el disseny del cartell no es nota gaire. De fet, el disseny el col·loca absolutament paral·lel a la tipografia de la vocal, exactament igual que en el truc que molts alumnes de català utilitzaven quan sabien que calia col·locar la marca a les es i les os, però no tenien clara la direcció de l’accent.
 
El protocol de Glòria Ballús

Qui sí que té ben marcats els accents és l’amiga Glòria Ballús, musicòloga i vinculada a l’Ajuntament de Manresa durant molts anys. A la xerrada que va fer el dijous 25 de febrer a l'Espai Plana de l'Om sobre El teatre i la Festa de la Llum, es va produir una petita anècdota. En acabar la xerrada, tot agraint l'assistència als presents, la Glòria va lamentar que l'alcalde Valentí Junyent estigués a la segona fila i no pas a la primera, on s'asseia l'actual batlle Marc Aloy. Ella mateixa, això sí, va reconèixer immediatament que li havia sortit la vena protocol·lària després de ser-ne la responsable durant molts a la casa gran. El bon savoir faire dels dos alcaldes va fer que la cosa no tingués més transcendència. 
 
Lema

Una lectora em fa notar una anomalia d’aquelles que de tant en tant es produeixen en tots els mitjans, en aquest cas al diari Regió7, que cada diumenge publica una entrevista central que inclou un qüestionari breu anomenat Els 4 cantons. La darrera pregunta de l’espai sol ser: «Un lema per a la seva vida». Doncs bé, la lectora em fa notar que, en l’edició de 14 de febrer, en què l’entrevistat era Albert Pujol, guardià del santuari de Queralt, la pregunta es va transformar en «Un lema per a la seva dona», a la qual l’entrevistat va respondre: «Viu i deixa viure». Vull pensar que el propòsit, sol o en parella, no deu diferir gaire.
 
Una altra de contenidors

I acabo l’esbandida mensual amb una altra captura urbana d’aquestes relacionades amb el tan necessari civisme que cada cop és més escàs. Un altre lector de la revista m’envia aquesta imatge feta en un portal del carrer de Santa Llúcia. La invitació a la necessitat de tancar la tapa del contenidor de la brossa no pot ser més explícita.