Els fills de les minyones de Binacet

La relació entre Binacet i Manresa apareix a començaments del segle passat, quan molts municipis de l’Aragó, amb una agricultura, ramaderia poc competitiva i un teixit industrial mínim, inicien un procés migratori cap a Catalunya. Encara més quan la Primera Guerra mundial influirà de manera extraordinària en l’economia catalana, gràcies a una creixent demanda exterior. Aleshores es produeix una onada immigratòria sense precedents que en pocs anys gairebé suma 200.000 persones a la província de Barcelona, majoritàriament originàries de l’Aragó, País Valencià i Múrcia.
 
En aquest context, el petit poble de Binacet comença a proveir, de manera sostinguda i durant força generacions, tot de noies que venien a "servir" les famílies benestants de Manresa. Un fenomen d’emigració rural femenina que encara avui es repeteix, malgrat que ara els orígens tinguin caràcter intercontinental. Sigui com sigui, d’aquelles minyones a les actuals treballadores domèstiques, sempre es tracta de feines familiars a càrrec de nouvingudes i a canvi d’un sou mínim. Fa més d’un segle, aquelles noies de Binacet van arribar i se’n van anar reclamant les unes a les altres durant dècades. Només calia caminar sis quilòmetres fins a l’estació de Binèfar i agafar el tren per resseguir la línia del Nord, de Saragossa a Barcelona, fins aturar-se a Manresa. Aquí ja s’havia emparaulat una plaça de minyona, molt sovint a tot estar, i que podia durar fins al moment en què –potser– la noia es casaria. Un grapat d’anys si tenim en compte que moltes vegades arribaven menors d’edat. D’això se’n deia "anar a servir", amb l’allotjament i la manutenció a càrrec de la família manresana on entraven a treballar. I el sou, més aviat sempre petit, es podia estalviar o destinar a la família aragonesa. Doncs bé, al cap dels anys aquelles noies havien arrelat: van aprendre llengua i nous costums i, molt sovint, van formar famílies. D’una manera o altra, la presència de Binacet va anar creixent encara que, moltes vegades, invisibilitzada en els segons cognoms. El resultat va més enllà de l’anècdota com ho demostren, a continuació, algunes històries explicades pels propis protagonistes o els seus descendents. Gent decididament valenta.


Leonor Monter, Manresa 1920

Tot i tenir 94 anys, per a Rosa Fontdevila Monter els records són vius: «La meva mare sempre em deia que si se’n va anar de Binacet era perquè ja estava tipa de plegar olives i passar fred. I va venir a Manresa a servir amb tot just quinze anys!». D’altres havien vingut abans i havien fet sort. Com ara la seva tia, Bárbara Ibarz, que aleshores ja s’estava a Sant Vicenç de Castellet, casada amb un ferroviari, i va ser qui es va moure per tal de trobar-li feina. «La mare quan va arribar el 1920 i de seguida va estar-se a ca l’Armengou de minyona. Per atendre la canalla petita, cuinar, netejar o sortir a comprar a plaça». Casada al cap de quatre anys amb Ramon Fontdevila, aviat la nova família es va instal·lar al carrer de la Mel, on la Leonor també farà funcions d’acollida, començant per la família més propera: «Els diumenges venien a veure’ns les cosines de l’Aragó que s’estaven tota la setmana servint a cases de senyors. També d’altres amigues, per anar a fer gresca, a passeig o al cine». És clar que no totes es van quedar a Manresa; una cosina, la Sagrario, que havia anat a Binacet per la festa major, es va posar a festejar amb qui seria el seu marit, Genaro Alonso, i ja no va tornar més. Però la majoria van arrelar, van trobar marit i van fer pujar famílies. «N’hi havia una, la Paquita, que fins i tot va sortir de casa nostra de núvia, per anar a casar-se! Perquè per casa hi passava gent, fins i tot per Nadal venien a canviar-se els dimonis dels Pastorets que es feien al costat, a les Congregacions Marianes. Tot el pis ple de dimonis!».
 
El cas de les Sorinas-Mora

Carles Blaya Modinos, periodista de "Regió7", també té arrels a Binacet. «En el nostre cas, l’any 1922, van decidir venir juntes la besàvia, Carmen Mora, amb la seva filla, Pepita Sorinas Mora, i poc després també arribaria la germana de la Pepita, que també es deia Carmen». La besàvia va anar a servir a ca l’Ubach, de la foneria, i l’àvia del Carles, la Pepita –que tenia 18 anys– treballarà a cal Soler, en una casa del carrer Guimerà. «Però l’àvia Pepita se’n va anar a la botiga La Colonial, que hi havia a la plaça Major, cantonada amb Sant Miquel. Allà es veu que la família la va acollir com una filla, que fins i tot li van pagar el vestit de noces!». La Pepita es va casar el 1924 amb un veí d’Alfantega (a sis quilòmetres de Binacet), Enrique Modinos Puente, que havia arribat abans a Manresa, treballant per als ferrocarrils del Nord «i es coneixien del tren, de "la burreta", que gairebé trigava set hores. L’avi s’estava a dispesa a la plaça d’en Creus, i la besàvia i les dues filles havien agafat un pis al carrer Vallfonollosa. Quan els avis es casen, després d’un viatge de nuvis de dos dies a Alfantega, s’instal·len en un altre pis de l’edifici de Vallfonollosa que, a poc a poc, va quedar colonitzat per la nostra família». Més endavant l’avi va deixar la feina del ferrocarril i es va incorporar a la foneria Ubach, i l’àvia el 1928 va entrar a la fàbrica Nova fins als anys 50, i cap dels dos no se’n va moure fins a la jubilació. La filla, Carmen Modinos Sorinas, vídua de Jaume Blaya, avui té 87 anys «i si alguna cosa recorda bé la meva mare d’aquells temps és com anaven venint molts més cosins i cosines de Binacet, com ara els Forradelles-Herbera, que es van fer molt populars».
 
Les Sorinas-Ballarín, des dels anys trenta 
     
Paquita Sorinas Ballarín va arribar a Manresa amb onze anys, animada per la seva germana. Ni ella ho veia clar ni tampoc els pares, però es veu que la Isabel va insistir. Avui, amb 95 anys i rebesàvia, ho recorda en primera persona: «La Isabel ens deia que allà se l’estimaven, i que eren bona gent... i a Binacet, els primers dies de la guerra havien estat terribles. Recordo deu o dotze nois, deien que venien d’Albalate, que van treure totes les estàtues de l’església, a la plaça, davant de casa i ho van cremar tot! De manera que me’n vaig anar a Manresa amb tren, acompanyada d’una tia, i ja m’hi vaig quedar» De primer les germanes van estar plegades –«hi havia molta feina al "colmado"»– i només lamenta els bombardeigs i que «a l’entrada dels feixistes, nosaltres érem a les Farreras, i ens van pispar la maleta amb l’aixovar que es feia la Isabel». Després de la guerra, la Paquita passa vuit mesos a la fàbrica Bonjorn, de vetes i fils, a la prolongació Guimerà, i després entra a cal doctor Bosch, en un pis amb dona i canalla, sobre ca l’Armengou: «durant deu anys vaig ser minyona "para todo". Fins que vaig començar a festejar amb un pagès que es deia Francisco Oliveras Anglarill, amb qui em vaig casar el maig de 1953. Festejar és un dir, perquè ell treballava a les mines de Fígols per evitar el servei militar i els caps de setmana ajudava als camps de casa. No res, que ens vèiem el diumenge a les vuit del vespre i a les nou jo ja havia de ser a cal doctor Bosch!». Com tantes minyones, un cop casada va deixar el domicili de la carretera de Vic per anar a viure a cal Favet, al capdavall de la barriada Saldes, sobre Miralpeix. Enmig dels camps que aprendria a menar.

Ni la Paquita ni la Isabel volien camps, però totes dues s’havien casat amb pagesos de Manresa. I la Paquita encara s’emociona recordant que va perdre l’home sobtadament, quan ell només tenia 42 anys. «Teníem parada a plaça i treballàvem molt. Cada dia, i els caps de setmana més, que els pagesos venien a casa a comprar planter». I aleshores vingué el daltabaix. «Aquell dia jo, abans de les vuit, ja havia collit 600 planters d’albergínia i els tenia lligades en manats de cinquanta, amb boga. Després vaig baixar a Manresa i a plaça em van dir que tornés a casa, i que agafés un taxi... Vaig arribar que el Francisco ja era mort. Quedava amb la canalla, el Josep i l’Àngel, i també la sogra i una tieta. Tot plegat gens fàcil. Però entre les tres dones ho vam haver de tirar endavant: em vaig treure el carnet de conduir i tot». I fins avui, que Paquita Sorinas seu a la porta de cal Favet i recorda els anys feliços, quan plegats tots els Sorinas s’ajuntaven i feien festa, fos a Manresa o fins i tot a Binacet. I per a tots era i és la tia Paca.

Paquita Sorinas, de 95 anys, amb els seus fills Josep i Àngel, a l’entrada de cal Favet.

Els darrers Sorinas a arribar

Els Sorinas al cap dels anys seran una autèntica legió a Manresa però sense pretendre ser exhaustius, sí que podem tancar almenys el cercle dels sis fills del matrimoni entre Manuel Sorinas Mur i Isabel Ballarín Roger. «El tiet Manolo –explica Imma Ribas– feia de paleta i va venir acabada la guerra juntament amb el José Herbera Sorinas, i tots dos es van casar i es van quedar a viure a Manresa. És molt més tard que va venir el José, l’any 1956, i va arribar amb l'àvia –Isabel Ballarín–, la seva dona i també una criatura de tres anys, Josep Manuel Sorinas, a qui avui tot Manresa coneix del Frankfurt cal Manel».

L’atracció per Manresa era antiga, d’ençà que havien vingut la Isabel i la Paquita. Els pocs camps familiars només permetien la supervivència i acabada la guerra –els nois havien estat voluntaris a l’exèrcit republicà– la repressió encara ho fa tot més magre. El José treballa de jornaler i és així que coneixerà la seva dona, Pilar Ariño, en un poble de la Franja, Abella. Acabats de casar, una malaltia la deixa vuit mesos hospitalitzada, precisament a Manresa. Després tornarà a Binacet, és clar, però només per tenir el primer noi, Josep Manel. Aleshores, i amb l’ajuda dels cunyats, s’instal·len definitivament a Manresa on tindran el segon fill, Xavier. El Josep Manel té present les dificultats. «De primer el pare va poder estar a l’agència de transports Mora, però després va treballar per al sindicat de pagesos, com a guarda agrícola». Domingo Ribas havia fet mans i mànigues per aconseguir-ho, per a una persona que aleshores tenia dificultats per obtenir un certificat de penals. Pel que fa a l’habitatge, es van estar en una casa dels Oliveras, a cal Xerraire. «Hi vam viure almenys quinze anys, i jo vaig poder anar a estudiar la Renaixença i a l’Institut, i després a treballar de mecànic».
Dos darrers apunts per a les dues germanes petites: l’Àngela Sorinas només va venir a Manresa de gran, per cuidar els nets perquè la seva filla, Angelita Martínez Sorinas, ja hi era, casada amb Josep Boix Domènec, i al final es va quedar ella i tot a la ciutat; el seu net Rossend Boix Martínez ens va fer de guia excepcional en la visita a Binacet, de costat als seus oncles Luís i Gonzalo. Queda només una sisena i darrera germana, anomenada Felisa, que, després de venir també a servir a cal dentista Sanmiquel, no li va agradar i resoltament se’n va tornar a Binacet.
 
Quan Manuela Villamate Salas (1916-2000) va arribar a Manresa l’any 1958 ja coneixia la ciutat. Però aquest cop hi arribava diferent. «Abans, l’any 36, la mare ja havia vingut a servir, a la família Gallifa. S’estaven a la residència d’estiu, a la Morera, sota Collbaix. Però amb l’esclat de la guerra el seu pare la va venir a buscar per emportar-se-la». Ho explica Josep Ramon Mora Villamate, el seu fill: «La mare torna a Binacet, i allà es va casar. Però l’any 1958 tornarà a Manresa després d’un fracàs sentimental. Vam arribar un 30 d’agost, ho recordo molt bé, en plena festa major. Jo tenia deu anys, la meva germana tretze». El matrimoni no havia rutllat i el marit se n’havia anat de casa vuit anys abans, deixant dues criatures menudes. I tot i la voluntat de reconciliació, el cert és que finalment la mare pren la decisió de passar pàgina, abandonar Binacet i provar de fer foc nou a Manresa. «La supervivència en aquell Binacet de postguerra era molt dura, tot i que ella se’n sortia netejant o com a jornalera a la collita d’olives, d’ametlles o de remolatxa. També hi havia feines més puntuals com ara netejar corts de porcs». La recomanació del mestre primer, i també la del capellà, animen la mare a fer el pas: el petit Josep Ramon Mora necessita d’altres coses, que al poble no trobarà. «Jo era un nen tímid, estudiós i solitari. Llibresc. Em quedava amb el mestre a vegades, en aquella escola unitària, sense nivells. Només dos grups diferenciats pel sexe, que portaven el mestre i la seva dona».

Josep Ramon Mora, al despatx de casa seva. Al costat, en una foto presa davant de la farmàcia Slal amb la seva mare.

A Manresa el mecanisme no havia canviat. De primer s’estaran a casa d’una cosina, al Remei, «i de seguida una altra dona de Binacet, que es deia Pilar i treballava a ca l’Armengou, ens facilita la col·locació a la farmàcia Sala. Hi vam anar a viure, jo també perquè era petit, però la meva germana va haver d’anar interna allà mateix, a les Josefines de Sant Miquel. Això va durar fins els catorze anys, i en tinc molt bons records, amb l’Espasa-Calpe a disposició, llibres de farmàcia i botànica i fins i tot una col·lecció de cotxes a escala per jugar...!». Paral·lelament, Manuela Villamate farà bona amistat amb la mestressa, l’Angelina de la perfumeria que era al costat de la farmàcia. «Les coses anaven bé i vaig poder estudiar com a acollit als germans de la Salle, i fer el Comerç. Però als catorze anys ni podia compartir habitació amb la mare ni estalviar-me treballar: vaig entrar a cal Cantarell de les gasses i vaig anar a viure a dispesa, al carrer Sant Tomàs, cantonada Urgell, en una casa on ella era de Binacet i ell de Peralta de la Sal... ». La família no es retrobarà fins quatre anys després, compartint un pis del carrer Talamanca i, poc després, cadascú emprendrà el vol. «A finals dels setanta, quan entro en la lluita antifranquista, la relació s'espatlla una mica, i el meu festeig tampoc hi ajuda. Però el cert és que la mare, d’un caràcter dur i tossuda, va cuidar sempre de nosaltres perquè no ens faltés de res». Josep Ramon Mora estudiarà el batxillerat nocturn i, després d’una llarga trajectòria sindical i política, avui encara està compromès a Càritas. Té 72 anys, tres fills i dos nets i, en perspectiva, valora aquelles dones de Binacet, «que encara que de vegades eren molt tradicionals, d’esquemes fixos, també eren molt lleials i treballadores. Gent que va patir molt. I que va ser valenta quan la vida els empenyia a buscar nous horitzons».
 

Més Monters, que és la guerra!
 
Pilar Monter Rúa (Binacet 1915-Manresa 2002) ja va venir després de la guerra i això perquè els de casa Ronda s’escapaven de la repressió al poble. Els seus germans –eren set!– se n’havien anat a França «i només el més petit, Manuel, es va quedar, perquè ell no tenia delictes de sang, va pensar... El resultat van ser quatre anys a la presó de Lleida!». Ens ho explica Ascen Martínez Monter (52 anys) de qui la Pilar va ser tieta-àvia. «Tothom va marxar. Els nois van anar a l’àrea metropolitana o a Mallorca, a la indústria, i les noies a servir. La Pilar Monter es va quedar a Manresa, a cal Serra, que era una casa al capdamunt de l’antic edifici Jorba, a Sant Domènec». Parlem d’algú escolaritzat, que molt aviat es casarà amb un treballador de Telefònica i que en pocs anys ja tenia una lleteria al carrer de Sobrerroca. Però la Pilar rebria un encàrrec: trobar feina per a la filla del seu germà Manuel, que s’havia casat amb Trini Baldellou i Sorinas. I n’hi van trobar, és clar: Trinidad Monter Baldellou (1945) també va venir a servir a cal Caribú, i va quedar instal·lada al capdamunt de l’edifici del Born. «Van ser tres any servint allà, fins que coneix el meu pare, en aquest cas un mestre de la Renaixença, Ildefonso Martínez, i amb qui tindran cinc fills». L’Ascen és la més gran i la segueixen l’Alfons, l’Àngela i el Tomàs. Curiosament el germà més petit, l’Albert –que té per padrina la Pilar– ara viu a Barbastre. Hi va tornar pel futbol, després de passar per la Masia i can Barça. Al final va acabar jugant al Barbastre aprofitant la casa familiar de Binacet, i al Montsó, i ara ja s’ha quedat instal·lat a Barbastre. L’Ascen hi recorda tots els estius de joventut, i encara hi torna cada any perquè hi troba els seus pares estiuejant i un entorn «on tots som cosins, tots estem emparentats o ho sembla: jo era la “prima” de tothom». Pel que fa a l’àvia Trini, se n’anà també un temps a Mallorca però de vídua va tornar a Manresa a fer d’àvia, i finalment a setanta anys encara va tornar a Binacet. Només la malaltia la va fer tornar a Manresa, i es va estar els dos darrers anys de la seva vida a la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família.

Manuel ‘Pepón’ Delgado

Manuel Delgado Moreno també va néixer a Binacet, l’any 1946 i és de les darreres persones a migrar. Ara té 74 anys, està jubilat, i hi passa tots els estius. Va arribar a Manresa amb 24 anys, quan la seva mare, Pilar Moreno Javierre, havia enviudat. «Ella ja havia servit a Manresa de jove i, un cop vídua, vam anar a Manresa tots dos. Ella va anar a ca l’Armengou, i jo al taller de l’Inecsa, que era allà mateix, a la carretera de Vic, canviant pneumàtics fins a la jubilació!».
   
El seu germà Nicolàs va arribar a Manresa el 1978, amb 22 anys, acabat el servei militar: «Vaig venir amb la meva mare, amb tren, i com que ja tenia experiència a l’hostaleria, tenia mig emparaulada feina a l’Òscar, però va passar que en arribar, amb la mare ens vam asseure al quiosc del Quimet, al Passeig. I aleshores el senyor Quimet es va interessar per nosaltres, i quan va saber que volia ser cambrer ja no em va deixar marxar: es va ocupar de tot i fins aquell mateix primer dia em va trobar una habitació al carrer Vilanova» El Nicolàs va passar per Las Vegas i el Quiosc Quimet: «Acostumat a Binacet, al principi em feien molta por els cotxes quan entraven pel passeig». Després vindrà el primer Farolillo, fins que els tres germans van fundar el Mesón. «Però era jove i volia veure món, i em vaig afegir a un equip de restauració del Ruiz Mateos. Li vaig servir molts cops l’esmorzar! A l’estiu anàvem a Menorca i a l’hivern a Candanchú, Núria o Masella. La veritat és que ens ho passàvem de puta mare però finalment vaig tornar». Ara el Nicolàs fa 33 anys que porta la cuina de l’Atenes, des del primer dia, i és a punt de jubilar-se. Allà només se’l coneix com el "manyo", i tot sovint s’arriba a Binacet. «Hi tenim la casa i els pares enterrats, i el germà gran a Binèfar. Almenys hi anem cada Nadal, a buscar "emparadones", que són unes coques amb carabassa típiques i molt bones». El Sergio, el seu germà, tampoc no s’ha mogut del gremi, i us atén cada dia de cada dia al restaurant i cafeteria Millennium, al capdavall del carrer Francesc Moragues.