Josep M. Oliva | Actualitzat el 10/04/2020

Em trec el barret

 
Comencem pel principi: el Guardiola –el futbolista, l’entrenador– no ha estat mai sant de la meva devoció, no em demaneu per què. De vegades les fílies i les fòbies són com l’enamorament, una cosa epidèrmica i irracional. Però també poden estar reforçades, com és el cas, per alguns comentaris de gent relativament propera, que no faran mai en veu alta, ja sigui pel lloc on estan o perquè, un cop canonitzat com a un dels sants laics d’aquest país, criticar el Guardiola podria ser interpretat com una desviació, gairebé un acte de lesa pàtria, i no li agrada a ningú exposar-se a ser lapidat. No oblidem que el culte fomentat al seu voltant ve d’antic. Molt abans que el Puigdemont hagués estat elevat al cim dels altars, ell ja havia estat investit de totes les gràcies i el guanya de carrer en devoció popular.
 
Deia doncs que al Guardiola no li tenia cap simpatia però he de confessar que des de fa uns dies la meva opinió és una altra de molt diferent. Em va canviar radicalment en saber que havia donat un milió d’euros a una fundació per lluitar contra el coronavirus. El seu gest em va semblar encomiable i davant d’ell em trec el barret. No s’hi val a dir que en té molts, perquè molta altra gent amb més possibilitats que ell no han fet el mateix, ni tampoc s’hi val a fer altres consideracions que el puguin rebaixar. L’hagués pogut fer d’una manera anònima, sí, però hagués perdut el seu poder exemplificador, que val gairebé tant com el seu valor econòmic. Perquè no és el mateix gratar-se la butxaca que fer un partit benèfic. I si aquesta crisi ha de servir per canviar moltes coses, penso que una de les primeres hauria de ser l’abolició del "postureig" altruista. La fi de tantes accions que presumeixen de "solidàries" i que tenen molt més de lúdiques que  no pas d’efectives. La seva generositat, expressada sense escarafalls, ens ensenya que l’autèntica solidaritat ha de representar sempre un petit sacrifici i no pas una excusa per passar un diumenge distret. Per ajudar de debò sobren les ganes de batre un rècord, les festes, els "selfies" i les samarretes. 
 
Si ara em demanessin l’opinió sobre el Guardiola, m’oblidaria del que en pensava abans. Diria simplement «el Guardiola és un tio collonut, quan va caldre ajudar va ser un home esplèndid». 

Navega per les etiquetes

esportcoronavirusOPINIÓ

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.