Josep M. Oliva | Actualitzat el 16/09/2019

Aniversaris pobres

 
Escric pensant en una escena que vaig veure aquest estiu a Itàlia però que es pot veure, i cada cop més, a qualsevol lloc. Estava sopant en una terrassa i a la taula del davant hi havia un petit grup de noies d’uns vint-i-tants. Xerraven animadament sense fer cap xivarri i malgrat el seu aspecte discret se les veia d’un cert nivell, diguem que denotaven un saber estar. De cop i volta apareix la cambrera amb una  peça que ara no sabria dir si era un dònut, una magdalena o mig croissant. Duia plantificada al damunt una espelma reciclada de qui sap quantes vegades i, just al moment de presentar-li a una de les noies, la resta, corejada per alguns espontanis d’altres taules, van començar a cantar «tanti auguri a te, tanti auguri a te...», versió italiana d’aquella cançó que tots recordem de veure-la cantar a la Marilyn dirigint-se al president Kennedy: «happy birthday to you, happy birthday to you...», en castellà «cumpeaños feliz, cumpleaños feliz...» i en català «moltes felicitats, moltes felicitats...». La música és la mateixa que et ressona al cap quan llegeixes això i serveix per a tots els idiomes.
 
Porto ja molt temps veient aquesta escena i sempre em fa mal d’ulls, però veure-ho fer en un país tan amant de l’elegància com Itàlia i entre unes noies que semblaven tenir una certa classe, em va xocar molt més. Eren noies que es veien molt amigues i costa de creure que s’assabentessin aquella mateixa nit que una d’elles feia anys. Tampoc no puc pensar que el dispendi que els hagués suposat comprar un pastís –segur que no més de cinc euros per cap– les hagués fet enrere. Llavors, si podien obsequiar la seva amiga amb un pastís com Déu mana, per què van triar aquella opció de misèria? I només se’m va ocórrer pensar que era per estalviar-se la feina d’anar a la pastisseria i dur-lo després al restaurant, o per manca de previsió o per pura deixadesa. I cap d’aquelles opcions estava a l’alçada de l’amistat que semblava unir-les. 
 
Cada cop que apareix un dònut amb una espelma al damunt penso que estic veient una metàfora del nostre temps: la necessitat de tenir-ho tot i tot al moment i la incapacitat d’esforçar-se per preparar-ho. Dissortadament, es pot aplicar a tots els camps.

Navega per les etiquetes

OPINIÓ

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.