Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de juliol de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Llegir novel·les d’autors que publiquen una primera història de ficció quan ja compten amb una trajectòria vital i professional tan extensa com poc o gens vinculada al món de la literatura és un exercici interessant i, tot sovint, gratificant. És el cas de "Morir a cavall dels vents", la novel·la de Jordi Corominas i Llorenç Planes que l’editorial Andorra acaba de publicar i que va ser presentada a l’Espai Òmnium el passat mes de juny. Per una banda, s’agraeix l’honestedat amb què es planteja el projecte: és una història de crims i investigacions, una trama complexa amb mafiosos despietats, amb la vida i el clima pirinencs com a rerefons, amb pinzellades històriques sobre el món del contraban i els jueus que fugien del nazisme, i amb un esforçat treball d’investigació al voltant dels procediments policials. La novel·la no té, i això és un encert, cap pretensió que vagi gaire més enllà de l’entreteniment intel·lectual de qualitat.
D’altra banda, la maduresa dels dos autors aporta un bagatge d’experiència i de lectures que hi donen valor afegit. Gràcies a això, "Morir a cavall dels vents" presenta algunes virtuts que la fan interessant més enllà del producte d’entreteniment. S’inscriu amb solvència en la tradició de la narrativa policíaca, amb referències i picades d’ullet a autors, sobretot europeus, com Andrea Camilleri, Donna Leon o Henning Mankel. També és molt reeixit el treball lingüístic: els diàlegs mantenen un alt grau de versemblança gràcies a l’esforç de reproduir un model d’oralitat adequat a cada personatge. Finalment, cal destacar la figura protagonista, el sergent Grabulosa, un personatge molt ben construït, complex, amb una personalitat extrema i interessant. Un d’aquells personatges que, si els autors s’ho proposen, podria tenir continuïtat. "Morir a cavall dels vents" és, doncs, una novel·la ben escrita –una qualitat que, veient amb què ens trobem massa sovint, val la pena destacar–, que es llegeix d’una tirada i amb molts ingredients –intriga, personatges ben dibuixats, llengua– que, més enllà de la trama, la fan interessant i la converteixen en una lectura ben recomanable.
Il·lustració: Erques Torres.
