Pau Bösch Torra. Des de Nova York

Pau Bösch a Central Park.

El primer que em va sorprendre de Nova York van ser els rètols. Estava caminant per un carrer del Bronx ple de botigues i llocs de menjar ràpid, el matí després d’aterrar, i per tots costats hi havia rètols immensos, de tots colors, amb lletres desmesurades. Tot portat a l’extrem d’una manera que em va fascinar i pertorbar. Des de llavors, aquests dos sentiments m’estan acompanyant diàriament. Ja fa un mes i mig que soc aquí i m’ha passat rapidíssim, tot i que, a la vegada, tinc la sensació que ha passat molt més temps. No sé si és pel país tal com és o per l’experiència d’estudiar a l’estranger. De tota manera, encara és molt d’hora per tenir una opinió definitiva sobre Amèrica, especialment estant a Nova York, una ciutat que n’és molt poc representativa. I és que, més enllà dels moments viscuts, les classes o la gent, el que ocupa una gran part del meu pensament ara mateix és treure l’entrellat d’aquesta cultura o manera de viure i de fer. Em sembla curiós que, tot i la gran influència americana que rebem per totes bandes, un cop aquí m’estigui xocant tant. És veritat que tot és com ens ho ensenyen a les pel·lícules, però hi ha alguna cosa diferent, alguna cosa que m’ho fa comparar constantment amb casa meva.

 

Aquí tot sembla més extremat, més gra. Estic veient que Amèrica –o Nova York– és un lloc de contrastos. Un lloc on tan aviat la gent t’atura pel carrer per dir-te que els encanta el teu abric, com t’atropellen sense miraments a l’hora de travessar. On al febrer un dia estàs a 15º i l’endemà a -2º –però el canvi climàtic no existeix, eh!. Un lloc on el culte al cos és tan desorbitat com la taxa d’obesitat. On està prohibit fumar en tot el campus universitari, però on el consum de drogues és un dels més alts del món. Un lloc on et diuen que tot és possible mentre la gent agafa taxis per no haver de pagar l’ambulància per anar a l’hospital, on és normal que la gent s’endeuti de per vida per poder portar fills i filles a la Universitat. 

 

Sempre es parla d’Amèrica com del país de les oportunitats i de Nova York com del centre del món, la ciutat que no dorm mai perquè mou bilions i bilions cada dia. Jo, però, al barri de Queens, lluny del centre, el que estic veient és molta misèria, molta gent descontenta de com estan anant les coses i amb poques esperances de poder-les canviar. Per a qui té oportunitats i èxit, Amèrica és ideal; per a qui no, no ho és gens. Sovint penso que la meva negativitat va lligada al fred, perquè tot i ser un hivern força suau a mi m’està semblant molt intens. Potser quan surti el sol, quan els parcs es tornin verds i estar al carrer sigui una opció realista, llavors tot em semblarà una mica millor. I és que tot i la societat tan extrema i injusta de la qual forma part, és innegable que Nova York és un lloc espectacular, ple de vida, amb mil coses per fer i que no te l’acabes ni que tinguis tot el temps del món. Un lloc on es poden veure i aprendre coses que a casa mai de la vida no m’hauria imaginat, on la paraula diversitat ha agafat una dimensió totalment desconeguda per mi. Al final, experimentar una nova cultura o una nova manera de viure, encara que no t’agradi, sempre és positiu, ni que sigui per valorar encara més el que tens a casa. I, qui sap, potser d’aquí dos mesos m’hauré convertit en el màxim defensor del capitalisme neoliberal i salvatge. Ja ho veurem.