Josep M. Oliva | Actualitzat el 29/01/2019

Ni poc ni massa

 
Guardo una frase extreta d’una entrevista amb el periodista Iñaki Gabilondo on deia: «El problema és tenir llibertat d’expressió i no tenir res a dir». Només cal veure el que sentim i llegim cada dia per subscriure-la. Fent-la una mica més extensa diria que la pena és tenir llibertat d’expressió, i més mitjans que mai per exercir-la, i no tenir absolutament res a dir. Imaginem un local públic on hi ha un piano amb les tecles a la vista. Seria bonic que entrés algun pianista, s’hi assegués i ens regalés una audició. I seria lògic que els que no tenen aquella virtut musical s’estiguessin de posar-hi les mans al damunt. Però si féssim l’experiment veuríem que contínuament passa gent que no resisteix la temptació de pitjar les tecles a la babalà sabent que només sortiran sons inconnexos, incapaços de formar cap melodia. Però tenen el piano al davant i no es poden resistir a grapejar-lo. Ara el piano és el facebook, el tweeter, el whatsapp, la fal·làcia de les "xarxes socials". I aquella necessitat que tenen tants de sentir-se emissors encara que no tinguin res a comunicar. I quan la buidor és absoluta i la necessitat de fer-se sentir és incontrolable, llavors et reenvien qualsevol refregit que han rebut d’un altre amb tantes poques coses a dir com ells. 

I mentre aquí passa això, al món hi ha milers de persones amb formació, amb inquietuds i amb moltes coses per expressar però sense llibertat ni possibilitats tècniques per fer-ho. Societats on fins i tot la telefonia més bàsica és un luxe i emetre segons quina opinió és jugar-se la vida. Per això cada vegada que algú s’aprofita de la nostra opulència tècnica per comunicar una imbecil·litat o de la nostra llibertat d’expressió per provocar amb un exabrupte, penso que és com un insult cap a aquella altra part de la humanitat. Homes i dones als quals compadeixo per les seves mancances mentre sento per ells la sana enveja que em provoquen la seva riquesa interior i les seves il·lusions. Llavors acabo pensant que moltes vegades és millor desitjar que tenir. I encaro l’any nou amb un prec que vaig veure escrit un cop en una d’aquelles rajoles que hi havia a l’entrada d’algunes llars: «Verge santa del Roser/feu que sempre a aquesta casa/no hi hagi ni poc ni massa/ sinó el just per viure bé». La resta ens empobreix.

Navega per les etiquetes

comunicacióOPINIÓ

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.