Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D'AQUÍ I D'ALLÀ. Em dic Hugh Gerring, tinc 45 anys i sóc de Vancouver, Canadà. Actualment faig de professor d'anglès en una associació de la UGT aquí a Manresa, tot i que la meva història no es remunta a això. Potser us preguntareu, què fa un canadenc aquí? És ben fàcil, no hi ha res més internacional que l'amor.
«M’agrada que la gent s'estimi sense necessitar d’alcohol pel mig per activar-se, com passa al Canadà o els països nòrdics»
I mai millor dit. Fa dos anys, quan en la bola del món del meu escriptori hi havia una xinxeta marcant Austràlia com a lloc de residència en aquells moments, vaig conèixer-la. Parlo de la Míriam, la meva companya d'aventures, i actual parella. Ens vam conèixer quan ella estava fent de professora en una universitat i jo estava fent classes d'anglès. Posteriorment, ella va trobar una oferta de treball aquí, a Manresa, i jo no vaig dubtar a seguir-la. Serietat. Antiguitat. Novetat. Tot allò és el que percebia. Tot era estrany. Estic acostumat a un país que va néixer fa moltíssim menys que aquest. Però, tot i això, paradoxalment tot era nou per a mi. Ara estimo Manresa, m'he acostumat a la seva gent. Admiro la simpatia de tothom, com et rep amb un somriure. Admiro tenir una seguretat social gratuïta. M’agrada que la gent s'estimi sense necessitar d’alcohol pel mig per activar-se, com passa al Canadà o els països nòrdics. Crec en l'esperit d'unió d'aquesta ciutat.
Alhora, cada punt d'aquesta ciutat és especial per a mi. Penso en com seria passar un diumenge qualsevol al parc de l'Agulla. El sol reflectit a l'aigua. Els camins interminables. Perdre'm allà és maco. Però encara seria més maco tenir algú a qui ensenyar el que la Miriam em va ensenyar a mi. I aviat ho podré fer. Aviat serem un més a casa i podrem explorar els animals, les pedres i cada racó junts.
Tot i això, la meva història no passa només per Austràlia, he viscut a mig món. Però no havia trobat mai una cosa tan interessant com el centre històric de Manresa. Ruïnes que són novetat. No ho hauria pensat mai. Manresa és un lloc per perdre's, sigui uns anys o fins a perdre la memòria. Però en això, ni jo ni el meu esperit aventurer encara no ens hem posat d'acord. El temps dirà si em quedo o marxo, però una cosa tinc clara, no deixaré mai de recordar els edificis d’aquesta ciutat.
