Laia Palau

per Josep M. Oliva , 16 d'octubre de 2018 a les 12:44 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha dues seccions als diaris que pràcticament me les salto senceres, la d’economia i la d’esports. La d’economia perquè no hi entenc i els esports perquè no m’agraden. Però mentiria si digués que giro els fulls en bloc, sempre faig una ullada ràpida als titulars i de tant en tant algun m’enganxa i fa que em llegeixi l’article sencer. Em va passar fa un parell de dies quan em vaig acabar llegint de cap a peus una entrevista amb la Laia Palau, capitana de la selecció espanyola femenina de bàsquet, a partir d’un titular extret d’aquella conversa. Fent una reflexió gens habitual en un esportista d’elit, la capitana de la selecció deia en aquell «Meto canastitas, ¿pero qué aporto al mundo?». Això em va animar a continuar llegint... fins que vaig acabar retallant l’article! Al llarg d’una extensa entrevista, que seria ideal perquè els mestres la comentessin a les escoles, la Laia Palau anava desgranant les seves idees i els seus sentiments, començant per les dones que tenia com a referents, «la primera la meva mare» i després «dones de la cultura que m’han marcat molt... Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Almudena Grandes...». I parlant d’allò que feia i del que li agradaria fer, deia: «Encara no sé què vull ser de gran. Vaig estudiar educació social, vaig fer treballs en presons i en centres de salut mental i em va interessar molt (...), m’agrada el món social i el món cultural també. Sempre he dit que em canviaria per ser una actriu de teatre. L’esport exalta coses però la cultura és la que canvia realment el món, la que canvia ànimes, idees... Ho veig molt més transformador que l’esport (...). Sempre he pensat: ‘Jugo al bàsquet sí, però què aporta això al món?’ La idea és fer d’això un món millor, deixar un llegat... La gent em deia ‘has fet moltes coses a la teva carrera’ i jo pensava ‘però si només faig cistelletes’. Ni construeixo cases, ni faig pa, ni curo la gent...». 
 
La Laia potser no s’ha parat a pensar que fent feliç la gent que vibra amb el bàsquet també aporta coses, però comprenc perfectament el que vol dir, i ho comparteixo. Possiblement no m’asseuré mai a veure-la jugar però des d’aquella entrevista la tinc a la meva llista particular de campiones. La Laia Palau em sembla una dona admirable de debò.
Arxivat a:
Opinió, esport, bàsquet, OPINIÓ


Participació