Adam Majó | Actualitzat el 16/11/2018

La presó

 
El meu primer record de la presó és de l’any 1973, de les visites que amb la mare i la Laia vam fer al pare a la presó Model. Hi va estar tancat uns mesos, després de detenir-lo a l’església de Santa Maria Mitjancera, conjuntament amb altres 112 integrants de l’Assemblea de Catalunya en la caiguda coneguda, i recollida als llibres d’història, com la Detenció dels 113. D’aquell episodi recordo sobretot la tristesa de la mare, els vespres a casa, i les visites a la presó, de les quals retinc la imatge d’una sala gran amb tot de finestretes amb barrots, on, a crits, intentàvem comunicar-nos amb els presos. El record més especial, però, és el del dia que vaig poder entrar tot sol per veure, i abraçar, el pare. Un funcionari va conduir el grup de nens i nenes per uns passadissos que menaven a una sala àmplia i ben il·luminada, on una pila d’homes ens esperaven amb un somriure als ulls. El Ramon, que trobava a faltar la muntanya tant o més que a nosaltres, havia pintat el pont de Camprodon amb el Pirineu al fons a partir de la imatge de la mítica capsa de galetes i em va regalar el dibuix perquè me l’endugués. Jo, a canvi, li vaig donar una bufanda del Barça, d’aquelles d’abans, a franges blau i grana, sense lletres ni escuts de cap mena. Encara la guardo.
 
No era, el meu pare, el primer de la família a trepitjar presó. El meu avi –el pare de la mare– republicà i d’esquerres, després de la guerra va passar gairebé un any en un camp de concentració a les Espanyes –l’avia no recordava exactament on– i en va tornar caminant  i acompanyat –això si que ho recordava perfectament– d’un xai que es van ben menjar per celebrar la tornada a casa. També el meu tiet Josep, anarquista de la vella escola, casat amb una germana del meu pare, s’hi passà una temporada llarga, a la presó. Set anys de penúries i escassetat de postguerra, primer a la Model, havent passat per uns interrogatoris brutals a via Laietana, i després a Guadalajara. Havia format part d’una xarxa de suport al maquis que arribaven al Bages per les rutes del Berguedà i el Solsonès.
 
A la presó hi he tornat força vegades a veure companys independentistes, a la tètrica presó d’Alcalà-Meco, primer, a la ja desapareguda i esbalandrada presó de Figueres, una temporada, i finalment a Brians, que malgrat la sordidesa inherent en qualsevol presó, ja comptava amb uns estàndards constructius d’un edifici públic modern. El Sebastià s’hi va passar 6 anys i el Jordi, el David i l’Esteve, entre 1 i 3. Si fa o no fa en la mateixa època també vaig tenir la oportunitat de revisitar la Model, on el Toni s’hi va passar uns dies per no presentar-se al servei militar, i a la Trinitat, on el Jordi ("Llibertat Jordi Pujol!") hi va fer estada pel mateix motiu. Fins i tot un "llomillo" com jo va estar a punt d’entrar a la garjola quan l’any 93 o 94 el jutge va condemnar-me a 2 anys, 4 mesos i un dia per negar-me també a fer el servei militar obligatori. Per sort, el moviment antimilitarista era tan potent i la consciència social en contra de la "mili" –i de l’exèrcit– era tan estesa que els jutges mateixos demanaven l’indult per estalviar-nos l’execució de la sentència.
 
Que per què explico tot això? Doncs per recordar dues coses: la primera, que la presó no és una hipòtesi remota sinó una possibilitat real per a aquells qui, des de l’esquerra, l’antiautoritarisme o l’independentisme s’han oposat i s’oposen als límits que imposa el Regne d’Espanya i que, per tant, que tinguem presos i preses polítics en ple segle XXI és terriblement injust i indignant, però no és excepcional ni inesperat. La segona, que la presó és una experiència duríssima que marca per sempre els qui l’han viscut i les seves famílies i que, per tant, farem bé de no frivolitzar-hi, mai, sigui qui sigui qui la pateix.
 
Foto: Carles Claret.

Navega per les etiquetes

presóOPINIÓ

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Adam Majó@adammajo Manresà des de l'any 1968. Flamero des del 1970. Militant de l'esquerra independentista des del 1986. Cambrer des del 1991. Veí del barri vell des del 1993. Jugador de rugby des del 1995. Opinaire des del 2001. Regidor de l'Ajuntament des del 2004. Llicenciat en Filologia Alemanya des del 2011. I treballador de la bicicleta també des del 2011.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.