Josep M. Oliva | Actualitzat el 22/06/2018

La soledat

 
Manllevant una d'aquelles paraules que detesto, aquesta columna s'hauria pogut titular "La soledat és tendència". I buscant variants a l'entorn de la mateixa idea també hauria pogut dir que ho és l'individualisme i la indiferència general envers els altres. Del "viu i deixa viure" hem passat al "viu i deixa morir" amb una naturalitat absoluta. Allò que fins fa uns anys era només el títol d'una pel·lícula del James Bond, ara també és la manera que tenen molts d'entendre la vida en societat. Misèria pura.
 
A primers d'any saltava la notícia que al Regne Unit s'havia creat un ministeri per a la soledat. Tal com sona, tot un ministeri amb l'única missió d'afrontar aquesta xacra i d'intentar pal·liar una situació que ja s'ha convertit en un problema a escala nacional. Són coses que passen en països com Anglaterra o el Japó, pensem, confiats que aquí la gent som diferents: tan mediterranis, tan sociables i tan cordials com en un anunci de l'Estrella Damm. I és evident que a grans trets encara som així d'amigables i extravertits, però la tendència és la contrària i la palpem a diari, potser sense donar-hi la importància que té. Fins que un dia sentim que al seu pis d'un barri de València ha estat trobada en estat de momificació una dona d'uns 78 anys que devia haver mort en fa més de quatre sense que ningú l'hagués trobat a faltar. Una veïna de tota la vida! I ens sembla impossible, i més encara en un barri popular, però és una notícia calcada d'altres que de tant en tant se'ns presenten com a casos aïllats i que són simptomàtics d'una degradació accelerada de les relacions personals. Passa això just quan ens creiem millors que mai, quan tot són "curses solidàries" i la preocupació per als altres sembla arribar a uns nivells mai vistos... mentre ens desentenem del veí del costat.  
 
Cantava l'enyorat Gilbert Becaud que "La solitude ça n'existe pas". Deia que la soledat no existia i que ell sempre tindria la seva cadira al Café du Nord, els seus companys de joc; que sempre hi hauria algú per a algú, i una societat. Si ens veu des d'allà dalt es deu haver adonat que ja fa temps que les coses han canviat molt. Van començar a espatllar-se el dia que algú va pujar a un ascensor sense dir «bon dia». 
 

Navega per les etiquetes

OPINIÓsocietat

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.