Jordi Sardans | Actualitzat el 15/04/2018

Internacionalitzar el conflicte

 
En els dies immediatament posteriors a l’1-O algunes "no" decisions polítiques van ser errònies. Per tant, no és gens estrany que es vulgui internacionalitzar un procés que bifurca entre dues aigües: una, estrictament democràtica, per afavorir la solució pacífica per resoldre el conflicte: el referèndum. L’altra, va més enllà, i aposta definitivament per la independència. Ambdues estratègies havien de xocar en un moment determinat i sovint han confós part de la ciutadania. A qui no ha confós, però, és al Regne d’Espanya perquè, diguin el que vulguin, allà la democràcia plena no existeix a la pràctica, almenys des del 1939. Els súbdits espanyols tenen un rei provinent dinàsticament de la promiscua Isabel II, que encara avui, volen elevar a l’altar de l’Espanya franquista, que per a ells és la referència unitària que tot ho justifica. 
 
Els dirigents actuals espanyols provenen d’una sèrie de pactes ignominiosos, d’unes Corts que van jurar els principis fonamentals del "Movimiento" feixista, a unes altres pretesament democràtiques, però avalades per uns traïdors als seus principis a canvi de prebendes en el món polític i sobretot econòmic mitjançant la seva presència en els consells d’administració de les grans empreses, però sobretot de l’àmbit judicial on es resisteixen tant com poden als veritables canvis democràtics. Gràcies a ells, es consoliden aquestes grans esferes en fer judicial el poder real. Per oficialitzar aquesta situació pseudodemocràtica necessitaven del partit de l’oposició que s’autoanomena socialista sense ser-ho, com ha reconegut el seu secretari general amb més longevitat i paladí dels GAL, és a dir, del terrorisme d’estat. Amb circumstàncies vergonyoses es va votar la Constitució de 1978, amb el famós article de la sagrada unitat d’Espanya, imposat pels militars que van amenaçar pistola en mà alguns dels pares constitucionals. Aquella Constitució aprovada fa 40 anys pels espanyols, malgrat el posicionament contrari de l’extrema dreta d’Aliança Popular –els pares dels actuals dirigents del Partido Popular i de Vox–, que avui fan veure que en són defensors interessats, tot i que només els engresca la sacrosanta unitat. Com també passa a Ciudadanos, que són l’esperança de l’Ibex-35 per substituir-los, i el poc que queda dels mal anomenats socialistes espanyols, senzillament jacobins, que encara fa uns dies es van negar a demanar responsabilitats pels crims comesos pel franquisme. Els catalans, tenim una ocasió d’or, si som pràctics, per deixar-los tots –definitivament– amb un pam de nas.

Navega per les etiquetes

1 d'octubreindependènciaOPINIÓ

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Jordi SardansHistoriador i Llicenciat en Ciències de la Informació. Ha publicat diversos llibres relacionats amb la història local. Membre fundador de la revista El Pou de la gallina, en va ser cap de redacció i, des de de 1994, n'és el coordinador. També ha col·laborat amb el diari Regió7 on, setmanalment publica una columna d'opinió.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.