Què volen aquesta gent?

per Jordi Cumplido, 4 de juliol de 2012 a les 09:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha una generació de persones que a les sobretaules dels diumenges els agrada explicar que de joves corrien davant els grisos. El dilluns es posen l'americana i la corbata i organitzen des dels seus llocs de feina l'estat de repressió en què vivim, o l'aplaudeixen, o senzillament el miren amb connivència. Culpables o còmplices, tots són responsables de convertir la democràcia que van construir fa trenta anys en un altre règim que en comptes d'un general baixet i amb bigoti té com a governants el diner i els mercats. El seu sistema de drets i llibertats s'ha enfonsat amb la mateixa contundència que Lehman Brothers quan els moviments socials han pertorbat la seguretat d'un sistema consolidat per a les grans fortunes. I la seva democràcia s'ha convertit en un codi penal reformat a la seva conveniència per empresonar les vides dels que defensen allò que en trenta anys han anat amagant sota l'estora d'una traïció repugnant.

A l'Estat espanyol la repressió creix a un ritme més accelerat que les mobilitzacions socials en alça, i Catalunya s'ha convertit en el banc de proves d'aquesta demostració de força de les institucions que han donat l'esquena als seus ciutadans. La conselleria d'Interior va fer un perillós pas endavant en fer públics els rostres de vaguistes en una pàgina web tot animant a la delació ciutadana al més pur estil dels règims feixistes d'entreguerres. Les forces d'ordre públic segueixen detenint periòdicament a Catalunya vaguistes de les mobilitzacions del 29 de març, amb nocturnitat i traïdoria, per a molts dels quals es decreta presó preventiva i s'imposen fiances fora de tota lògica. La ciutadania calla, fent del seu silenci la coartada perfecta dels botxins i, afortunadament, els moviments socials responen amb la fermesa de la solidaritat sense condicions a un estat d'excepció que és símptoma que el sistema s'enfonsa inevitablement. No em diguin que no els recorda, tot plegat, a la Catalunya en blanc i negre dels anys quaranta.

De totes maneres, les presons mai han servit per silenciar la revolta contra la injustícia. Ans al contrari, han estimulat les consciències i han estès la indignació. L'ésser humà es rebel•la per naturalesa contra allò que considera, és “l'homme revolté” de què parlava Camus, i els homes rebels dels nostres dies han perdut la por a la repressió i la presó. Des de les cel•les continuen alçant la veu contra aquest sistema injust, i des dels carrers continuen fent front a aquest estat de coses intolerable.

En el tractament històric dels moviments socials, tota una corrent d'opinió que provenia de la sociologia caracteritzava els aixecaments de segles passats com actes comesos per una "turba" sense rostre ni principis manipulada per alguns sectors interessats. Altres historiadors s'han encarregat de trencar aquests estereotips als arxius i documentant cas per cas les cares de la multitud: i no eren prostitutes, rodamóns, alcohòlics i delinqüents comuns, els que participaven en els motins, sinó que en els informes policials consten la majoria com a caps de família, amb feina estable i domicili fix. Cal doncs resseguir els perfils dels joves que Interior està recloent a les presons, i preguntar-se si són els joves alcohòlics, violents i impresentables que ens volen vendre, o joves amb pensament crític que treballen dia a dia en els moviments socials per construir alternatives per una societat millor.

I finalment, caldria reflexionar sobre el destí que donem a les nostres presons. Perquè un estat que s'aixeca sobre la bandera de la democràcia no pot continuar retorcent el seu codi penal contra les mateixes persones a qui cada dia condemna amb els seus decrets dictats des de Brussel•les per salvar les esquenes dels rics amb les molles dels pobres. Perquè un sistema que porta a la presó sindicalistes i manifestants, però deixa lliure els banquers que tenen les mans tacades de culpabilitat, no es pot continuar anomenant democràtic. La única resposta a tot això és estendre cada dia la solidaritat. Som més.



Arxivat a:
Opinió



Participació