Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juny de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
SALUT. Cap als anys 70 hi havia poques persones que practiquessin el ioga a Manresa, i als que ho feien "ens deien si estàvem sonats", explica
Anna Maria Brunet Viu, una de les pioneres que l'ha ensenyat i que el viu dia rere dia, als 74 anys.
Com va descobrir el ioga?
Quan estava embarassada del quart fill em van recomanar unes sessions de relaxació al centre de judo de Manresa, amb un mestre japonès que quan passava per davant meu em premia la panxa. Com que estava embarassada de tres mesos i llavors anàvem amb mallot negre, m’hi vaig cosir un ninot perquè se’n recordés i no ho fes.
Com van anar les primeres sessions?
M’hi vaig sentir molt bé de seguida, perquè en el ioga no hi havia competència, sinó que cadascú anava al seu aire. Vaig millorar en psicomotricitat i sobretot en autoconeixement al centre Ananda Ioga de Barcelona.
I l’embaràs?
Va ser el millor que vaig tenir. Molt especial, amb un intercanvi energètic molt fort entre mare i filla. També em trobava molt bé físicament; als últims mesos vaig tenir un rebentada amb el cotxe i vaig canviar la roda sense problemes. Em sembla que des de llavors mai més ho he tornat a fer (riu).
Quin coneixement hi va rebre?
–Va ser un despertar espiritual molt fort. Vaig adonar-me d’allò que els anys m’han confirmat: que la respiració és l’acte més important de la nostra vida i que respirar de manera calmada és vital per conèixe't a tu mateix
Per què?
Quan observes la respiració, veus la pantalla dels teus pensaments i emocions, i t’adones que tu no ets aquests pensaments, llavors ¿qui ets? Som una guspira divina, som llum. Sense l’autoconeixement i l’amor a tu mateix no és possible conèixer i estimar els altres.
Tot això ho va descobrir amb el ioga?
No. Una parella molt sàvia em va introduir en temes d’esoterisme i reencarnació, van ser els meus mestres. Ella era una gran clarivident i vivien amb el mínim. L’espiritualitat no fa servir diners. Quan veig tants cursos que valen tants cèntims…Això no és espiritualitat.
Per què es va fer professora de ioga?
Tot i la feinada de pujar quatre fills, continuava pendent en mi fer una altra cosa. Vaig començar a l’Asmita Ioga, el primer centre que hi va haver a Manresa. Érem tres sòcies. Hi vaig fer ioga per a embarassades, perquè és el que jo havia experimentat amb el meu cos. Però em deien: «Si tota la vida les dones han parit sense preparar-se, ara què t’inventes?».
No ho entenien.
Va ser dur, perquè a tots els que vam començar fa 35 anys ens deien si estàvem sonats, si em ficava en una secta. Però ara alguns dels meus fills i amics ja em diuen que era avançada als meus temps.
Esta bé que t’ho diguin.
Sí, perquè de coses com control mental o respiració, abans no en podia parlar. Només esmentava allò que em semblava de sentit comú, però tot i així costava que t’escoltessin.
Què volia transmetre als seus alumnes?
Mai m’he plantejat què els havia de dir. Les meves classes eren molt espontànies, no em costava gaire expressar-me.
Ara ja no en dóna, oi?
Com que econòmicament ja sóc autosuficient, vaig decidir dedicar-me als altres de manera desinteressada i vaig fer voluntariat als hospitals, però m’hi vaig posar malalta, en veure com funcionava la medicina: a gent de la meva edat els donàvem per sopar tres plats de menjar i cinc pastilles, mentre algun d’aquests malalts estava ressentit amb la família. I és clar, si sent odi o ressentiment, no millorarà el seu estat de salut, perquè és una ment que té un cos. I com que crec que hi ha d’haver una coherència entre el que penses i el que sents vaig plegar.
I ha passat a fer sessions de ioga per a les voluntàries d’Althaia.
Sí. En realitat, amb la seva tasca ja fan karma ioga, l’ajuda desinteressada als altres. Però, de fet, sóc jo qui aprenc d’elles; són dones sàvies, animes velles.
?
Fa més temps que caminen, per això és normal que vagin més endavant que tu. Se’ls desperta l’interès d’ajudar els altres sense esperar res a canvi.
Per vostè donar és una cosa molt important.
És que quan dónes, creixes. És el regal més gran. Diuen que quan te’n vagis d’aquest món tot el que has donat sense esperar-ne res és el que et donarà més satisfacció. Però als meus 74 anys ja em trobo amb la gratitud de persones a qui havia ensenyat a llegir i escriure quan era jove, i n’estic molt contenta.
Fotos: Jordi Alavedra
