Marta Perarnau | Actualitzat el 09/02/2018

El maleït procés català

 
Que pesats que som, els catalans. Després de les eleccions del 21-D, i quasi dos mesos després, insistim en la investidura del President.
 
Que pesats que som, els catalans. Després de més de 100 dies a la presó, insistim que ens tornin els Jordis.
 
Que pesats que som, els catalans. Després de renunciar al seu càrrec polític, insistim que alliberin Joaquim Forn.
 
Que pesats que som, els catalans. Després de demanar-ho tres vegades, insistim que traslladin Oriol Junqueras a una presó més propera, com a mínim.
 
Que pesats que som, els catalans. Després que ens apliquin el 155, i quan encara sofrim els greuges que se’n deriven, insistim a ser republicans.
 
I no acabo d’entendre com és que cal tanta insistència. Volien eleccions i hi va haver eleccions. A contracor, sí. Sense alternativa, també. Però vam anar a votar i vam guanyar. Podríem reconèixer que no són els números que ens donarien comoditat i seguretat en el procés (tot i que començo a dubtar, vist com van les coses, de si fins i tot amb un 70% d’independentisme es permetria portar a terme el programa republicà). Però l’aritmètica és la que és (i s’aplica per igual per tothom), i els números canten. No s’hi val a anul·lar la partida un cop s’ha perdut.
 
Però és clar, davant de tot això, quan no ens encongim, quan restem tossudament alçats, ens acusen de pesats.
 
Pesats per fer discursos de rei (Baltasar) que no toquen; per portar llaços grocs a tothora i per aprofitar qualsevol ocasió per adoctrinar la canalla.
 
El govern de l’estat espanyol em recorda molt un dels personatges més malvats, infames i extrems de "The Walking Dead": es ven com a líder protector i necessari, però humilia i tortura sempre que pot per esclavitzar i dominar el contrari (els bons, vaja). Per molt que diguis o facis, mai no aconseguiràs que et respecti com a igual.
 
I per això som pesats. Perquè recordem (i, sobretot, no normalitzem) les injustícies que estem vivint. Assenyalem els casos de corrupció del PP (tots i cadascun); diem que la barra d’alguns polítics en parlar d’altres "col·legues" professionals està arribant a uns nivells desorbitats de manca de respecte, ja no només institucional, sinó també personal; incomodem amb el groc en actes públics i privats; esmentem els presos polítics en discursos i converses entre amics i no permetem que el temps dilueixi la gravetat dels fets ocorreguts l’1 d’octubre. Cal que denunciem la contínua amenaça del calla-i-fes-el-que-et-dic-o-no-et-queixis-després-si-passa-el-que-passa. També en els mitjans públics.
Perquè, amb el temps, el cansament i els enfrontaments crònics és molt fàcil confondre la víctima amb l’opressor, i no convé perdre el nord.
 
Jo voldria dedicar aquest espai mensual a altres temes d’actualitat, cultura o educació, però és que el "monotema", que no ho és pas per elecció, inevitablement impregna tots els àmbits d’actualitat, cultura i educació, com no pot ser d’altra manera. Per tant, és un sense sentit que se’ns demani que no siguem pesats, que no barregem la política amb la cavalcada de Reis, el Carnaval o amb la gala dels Premis Gaudí, o que no expliquem l’1 d’octubre a les escoles, perquè tot té a veure amb tot i la nostra vida personal, professional i col·lectiva ara mateix ve marcada per això.
 
Ja em perdonareu si sóc pesada, però sí, insisteixo a tenir una República Catalana.
 

Navega per les etiquetes

OPINIÓpolíticaRepública21-D

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Marta Perarnau
Manresana del boom del 77, biòloga i traductora de formació. Mare de dos fills i membre del gran club de dones que intenten arribar a tot arreu, però arribar-hi bé. Gran amant de les llengües i del dret a parlar-les on sigui. Treballa a l’àmbit sanitari i li apassiona el món de la subtitulació. Ha participat en alguns projectes audiovisuals.

Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.