Antoni Daura | Actualitzat el 30/08/2017

Diàleg interreligiós

 
Manresa ha estat una de les primeres ciutats catalanes que, des de fa una vintena d’anys, disposa d’un Grup de Diàleg Interreligiós. Es tracta d’un punt de trobada estable de persones representants i practicants de creences diverses: cristianes, musulmanes, budistes, pentecostals, etc. que comparteixen experiències de la seva fe o espiritualitat i, amb seu formal al convent de Santa Clara, fan periòdicament trobades, seminaris als diversos temples de cada confessió i pregàries conjuntes. Una d’elles s’ha convocat fa pocs dies arran del brutal atemptat a la Rambla de Barcelona, per pregar per la pau. 
 
Precisament ha estat aquest fet dramàtic i luctuós el que ha tornat a posar sobre la taula el paper de la religió a l’hora de captar i ensinistrar terroristes i, en aquest sentit, l’Islam ha estat de nou en el punt de mira, ja que una bona part dels seus preceptes s’utilitzen barroerament i de manera radical i tergiversada, per a interessos geopolítics que cauen clarament fora del que seria pròpiament el seguiment d’aquesta fe. Sortosament, la resposta general de la ciutadania i de les institucions ha estat no estigmatitzar els seus practicants pel que han fet uns que diuen fer-ho en nom de l’Islam i, alhora, la resposta contundent de la comunitat musulmana de casa nostra rebutjant aquestes accions ha estat molt potent, ja sigui amb declaracions públiques o assistint directament a les mostres de condol i a les manifestacions de rebuig a la violència.
 
Tot molt bé, i en la línia d’una societat, com la catalana, diversa, la qual, i per altra banda, no es vol deixar endur per les baixes passions i els simplismes. Però això no treu que, malgrat aquesta –crec que sincera– correcció formal i el plor de tothom, hi hagi encara massa ombres. Crec, per una banda, que totes les religions monoteistes són conceptualment força rígides, però tant poden atiar la guerra com la pau, depèn de qui les comanda i del relat que en fa, com històricament hem comprovat a bastament. S’ha de veure ara qui les promou i subvenciona amb interessos polítics concrets, tal com es va fer aquí amb el cristianisme a partir de l’edat mitjana, per exemple. La resta és perdre el temps. Això que ens passa ara és ben humà, no pas diví. No cal entretenir-nos en confrontar i analitzar creences i per això és positiu que hi hagi grups que des del respecte i la no imposició de la seva religió es puguin trobar amb gent que en segueix una altra, però comparteix espai vital. Però no podem ser tampoc ingenus. El mal existeix o es fomenta i no és patrimoni exclusiu de ningú. 
 
Dit això, a mi tampoc m’agrada que haguem d’estar constantment preocupant-nos per aquests comunitats i manifestant-nos a favor de la tolerància. De moment tenim controlats els moviments més xenòfobs, però no ens podem pas relaxar. És difícil conviure amb grups relativament tancats per una qüestió potser més cultural que religiosa. I cal que la ciutadania tingui la certesa que sigui, o no, creient d’una o altra religió, es troba dins d’un estat aconfessional, però amb un territori que té un bagatge cultural cristià, que fon a més les seves arrels en la tradició llatina clàssica, que no s’ha de desmuntar necessàriament i que ha de caminar cap a un món més obert i tolerant. Es tracta simplement –encara que no sigui fàcil– que comunitats com la musulmana tinguin la convicció que han de comptar amb el nostre estat de dret i fer seves les institucions públiques de tots, de manera que estiguin obertes per detectar i denunciar casos de radicalització extrema com les que ara han sortit a la llum. Potser es tracta només d’una sensació, però penso que, en aquest aspecte, encara falta més confiança mútua. I que hi ha encara massa practicants que tenen un recel per les formes de vida occidentals (per simplificar-ho) que els fa mantenir una distància excessiva amb la manera de fer del país que els acull. I el debat real és aquest, no pas embrancar-nos ara en altres qüestions.
 
Pregaria davant del convent de Santa Clara, convocada pel Grup de Diàleg Interreligiós Foto: Twitter @sorluciacaram

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Antoni DauraManresa, 1961. Històriador i arqueòleg. Ha realitzat diversos estudis sobre patrimoni. Vinculat al Centre d'Estudis del Bages, forma part del consell de redacció de la revista "Dovella". Actualment, presideix el Gremi de Llibreters de Catalunya.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.