Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
PEL SENYOR RAMON
Foto: Maria Picassó
Si no el coneixeu, segur que el teniu vist: la gorra, les ulleres setanteres o un caminar amb d’aquells amb "flow" –i el tatuatge al colze? Reïra de bet! Ningú ho hagués dit d’aquell noi tímid, que va néixer l’any 72 en un pis a la Bonavista. Enric Bastardas i Bonachi! El germà gran havia fet enginyeria i ell, que volia ser un home de profit als ulls dels pares, quan va acabar al Camps i Fabrés va dir-los desmenjat que faria econòmiques. És aleshores que van venir els set anys a l’Autònoma, set. I no s’està de dir que li falten molts pocs crèdits per acabar la carrera, però que –també– allò no li feia el pes. Amb franquesa, al bar de la facultat va sumar una pila d’hores jugant a la botifarra, fins que tot un plegat li arriba una oferta: incorporar-se a CaixaManresa. Era l’any 1998, tenia 25 anys i el pronòstic era el d’una feina per a tota la vida! Cal dir que treballar li va anar bé? L’Enric s’estima més el món pràctic i encara té hores per explotar el seu vessant més artístic –al bar també hi havia après percussió, amb uns bastonets xinesos! Treballa de dia i toca la bateria de fosc amb els Chill Out. I entre una cosa i l’altra passen gairebé deu anys, fins que rep ofertes de canvi –al Sabadell i, de seguida, per a l’última sucursal que va obrir la gallega Nova Caixa abans del diluvi financer. S’hi va estar tres anys, a l’oficina del carrer Barcelona, i el 2012 va haver de triar: o se n’anava a Galícia o tornava a començar. I va triar (re)inventar-se. Amb un segon fill a la falda i la possibilitat de fer de pare a temps complet, l’Enric passa un any sencer gaudint de la família i rumiant per on tirar. Les baquetes no serien una opció creïble; tampoc els càstings, divertits però imprevisibles -encara és al Youtube fent d’extra per la Sant Miquel! En fi, la seva sort serà que mai no va deixar de formar-se, des de la medicina xinesa fins a la programació neurolingüística. I és amb això darrer que li canvia la vida. Perd timidesa i guanya la seguretat per fer el darrer salt que li coneixem. Amb la complicitat de la Mariona, que és la seva companya, comença a fer de formador. I li agrada tant que s’hi aboca fins a bastir una àmplia xarxa d’emprenedors o d’empreses que el reclamen per fer cursos de comunicació, de lideratge o de treball en equip. I ho resumeix tranquil i més convençut que mai: «Al capdavall, tot és creixement personal!». Perquè de tot n’ha fet farcell. I és així que se n’ha sortit.
