Adam Majó | Actualitzat el 21/06/2017

Desmemòria històrica

 
A l’entrada de l’església de la Cova de Sant Ignasi, al barri de les Escodines, hi ha un gran escut d’Espanya esculpit en pedra. Com que Espanya –o el què és el mateix, l’Imperi Espanyol– ha anat disminuint de mida al llarg dels anys –i més que ho farà–, l’escut és diferent de l’actual i inclou referències a territoris que actualment ja no formen part del Regne. No sé a quin monarca concret correspon l’escut, però entenc –per la presència de la flor del lis– que és el d’algun dels primers Borbons. En tot cas, es tracta, de ben segur, d’un règim no democràtic  responsable d’injustícies, guerres i crims diversos. Malgrat això a ningú se’ns acudirà –espero– treure l’escut d’aquella façana. I no ho farem per dues raons: per conservar de forma el més intacta possible el testimoni físic d’una època històrica concreta i perquè ja som grandets per entendre que el passat no es canvia amagant-lo i que traient un escut de pedra de la via pública aconseguirem, potser, que la gent oblidi que Manresa formava part de l’imperi espanyol, però no canviarem aquest indiscutible fet històric.
 
El mateix passa, des del meu punt de vista, amb les plaquetes aquelles de l’Instituto de la Vivienda amb el jou i les fletxes o amb les plaques que diuen que en Jordi Pujol va inaugurar no sé què, no sé on, no sé quin dia. Que el Franco va guanyar la guerra, i que durant els 40 anys que va governar va fer coses, o que el Pujol va manar 23 anys, i que durant aquest temps va inaugurar edificis, són dos fets innegables que no podrem canviar per molt que ens desagradin. Intentar esborrar-ne els rastres a la via pública em sembla una actitud infantil, un intent absurd d’ocultar la història i negar a la ciutat la capacitat d’explicar-se a si mateixa. 
 
En aquest sentit, acabo amb un exemple il·lustratiu: Quan Irlanda –un tros d’Irlanda– va aconseguir definitivament  la Independència i es va constituir en república, a Dublín van ensorrar el monument a l’almirall Nelson i van pintar les tradicionals bústies vermelles de la Royal Mail del color verd de l’illa. La dèria per esborrar el passat, però, els va passar de seguida, quan van entendre que havent guanyat el present i el futur, el passat ja no feia por ni vergonya. Per això encara és fàcil trobar-se a molts edificis públics de la república Irlandesa escuts amb el lleó i l’unicorn i la llegenda de la monarquia britànica: "Dieu et mon droit" (sí, en francès).
 
Palau de Justícia d'Omagh (Irlanda del Nord) Foto: Kenneth Allen

Navega per les etiquetes

OPINIÓFrancoPujolsímbolhistòria

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Adam Majó@adammajo Manresà des de l'any 1968. Flamero des del 1970. Militant de l'esquerra independentista des del 1986. Cambrer des del 1991. Veí del barri vell des del 1993. Jugador de rugby des del 1995. Opinaire des del 2001. Regidor de l'Ajuntament des del 2004. Llicenciat en Filologia Alemanya des del 2011. I treballador de la bicicleta també des del 2011.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.