Marta Perarnau | Actualitzat el 11/02/2017

La culpa

 
Ja tinc la meva pel·lícula preferida per a la propera cerimònia dels Òscars. Com a mínim de les tres que he tingut oportunitat de veure fins al moment. "Manchester frente al mar" s’imposa davant de "La La Land" i "La llegada".

Tot i ser pel·lícules notables, d’estils i temàtiques molt diferents, el drama de Manchester s’emporta la primera posició del meu petit rànquing personal perquè ha aconseguit commoure’m amb uns personatges tan entranyables com reals.
 
El germà petit de Ben Affleck, Casey Affleck, fa apujar el llistó familiar amb una interpretació magnífica d’un pare desmuntat per la tragèdia i la culpa. Com es pot superar el drama? Com es pot portar una vida normal després d’una desgràcia ocorreguda en un moment? Com es pot continuar vivint quan has perdut allò que més estimes? Segons el director de la pel·lícula, Kenneth Lonergan, no es pot, no és possible.
 
Hi ha fets que capgiren l’univers i no deixen que es torni a posar a lloc. Les relacions humanes es compliquen, la felicitat desapareix i la vida es converteix en un successió de moments que van i vénen sense que importi si van o vénen. El personatge d’Affleck porta un gran pes al cor, un cor trencat, li diu la seva exdona. Ni la mort del seu estimat germà, ni l’obligatorietat d’encarregar-se del seu nebot adorat són capaços de fer-lo reaccionar a la vida. És que el pes és molt gran.
 
El muntatge ens explica la història trencada a base de feedbacks. Molt encertat en un film on es  va dilucidant la trama de mica en mica. A poc a poc s’entén l’actitud apàtica i desmenjada d’aquest protagonista, a vegades mal educat, a vegades explosiu, molt sovint irascible. I quan l’entens, l’abraçaries, li pegaries una bufetada, li diries que tot anirà bé, però comparteixes el seu dolor i saps que no, que no és tan fàcil.
 
Potser l’edat em torna més sensible. La maternitat segur que sí. Quan els infants rodegen el drama, les emocions em suren a flor de pell. Cadascú té el seu llindar.
 
Sempre es diu que el temps ho cura tot. Però no és veritat. Hi ha ferides que són incurables, i més, s’hi estan infectades de culpa.  
 

Navega per les etiquetes

OPINIÓcinemaÒscars

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Marta Perarnau
Manresana del boom del 77, biòloga i traductora de formació. Mare de dos fills i membre del gran club de dones que intenten arribar a tot arreu, però arribar-hi bé. Gran amant de les llengües i del dret a parlar-les on sigui. Treballa a l’àmbit sanitari i li apassiona el món de la subtitulació. Ha participat en alguns projectes audiovisuals.

Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.