Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
S’ha parlat força les darreres setmanes del problema esdevingut al convent manresà de les Germanes Caputxines del carrer de Talamanca, arran de la negativa del bisbe de Vic a permetre la cessió del seu monestir a la Fundació Sociosanitària de Manresa. No hi vull entrar en concret, ja que la informació que en tinc és només de la premsa. Malgrat tot em sembla, no cal dir-ho, un despropòsit monumental per part d’un representant de l’Església, que va en contra del que predica, ja que permetre donar un ús social a un immoble d’un cert interès històric (amb un claustre que conserva un magnífic conjunt de capitells procedents de l’antic monestir cistercenc de Valldaura, del segle XV), amb l’objectiu de no perdre patrimoni (o bé posar-li preu pecuniari) no és, francament, gens cristià. De la Santa Església Catòlica potser sí, ja que, malgrat que formalment el regne de Crist no és d’aquest món, els seus representants terrenals tenen molta cura d’acumular poder i riquesa. Per cert, em sembla indecent que els béns immobiliaris de l’Església no paguin impostos. Ho podríem considerar en aquells que formen part del nostre patrimoni històricoartístic, però de la resta, de cap de les maneres.
Però no voldria pas seguir la meva exposició per aquests viaranys. Jo més aviat voldria posar de relleu i valorar molt positivament el fet que a Manresa tenim, curiosament, un conjunt de dones que formen part d’ordes religiosos, que han decidit arremangar-se (no sé si escau gaire en aquest context, però ja m’enteneu) i treballar en projectes socials. I ho han fet donant la cara i enfrontant-se obertament a una jerarquia que les voldria, com ha estat tradicional, tancades al seu convent fent pregària, fabricant hòsties i fent altres accions socials. La mitja dotzena de monges, liderades per la germana abadessa Teresa Caballero no han tingut pèls a la llengua i han contestat sense gaire diplomàcia la cacicada del bisbe Romà Casanova, un home que fa cara de no haver trencat mai un plat, però que destil·la en aquest cas masclisme pur i dur, a banda d’una visió del món molt carca, com s’han encarregat de demostrar i denunciar des de fa anys diversos col·lectius de cristians practicants de casa nostra.
L’altra trinxera manresana en aquest context el tenim en la mediàtica Sor Lucía Caram, monja dominica del convent de Santa Clara. Una dona, tota ella plena d’empenta i capacitat de treball, que tampoc té cap mania a l’hora de denunciar abusos i d’encarar-se – de bon to i amb un somriure als llavis, això sí- amb les oligarquies pròpies i forànies, no deixant de cap de les maneres que els jerarques eclesiàstics monopolitzin una manera concreta d’entendre i practicar la fe.
Crec que la revolució femenina al si de l’Església ja fa massa temps que es troba a faltar i per això és bo que es comenci d’una vegada amb accions concretes com les que protagonitzen aquesta colla de dones que podem dir, amb orgull, que són conciutadanes nostres.
A totes elles, doncs, "chapeau"!
Foto: Sergio Gonzalez Valero